So telefònic
És possible que, a l’aplicació de missatgeria instantània que usi, el lector hi hagi penjat com a identificació una fotografia seva en edat infantil, amb l’auricular d’un telèfon antic a la mà, fent veure que es comunica amb algú. La fascinació pel fet que d’aquell estri en surti de tant en tant una veu llunyana transcendeix generacions i, avui, hi ha infants que fan lliscar el dit sobre una pantalla tàctil amb una facilitat espaordidora, però que sempre troben un moment per despenjar el telèfon i pronunciar un “Digui?” a la seva manera. Malgrat això, el món adult ha treballat per esborrar el factor màgic de la transmissió a distància de sons i imatges. Ara, les comunicacions mòbils admeten una gamma de freqüències equivalent a la meitat de les que percep l’oïda humana: amb el sistema 3G no arribaven ni a la tercera part.
Temps era temps que la retransmissió radiofònica o televisiva d’un partit de futbol des d’una ciutat remota presentava una sèrie de condicionants tècnics que eren diàfans per al receptor i que esdevenien una celebració de la capacitat de transportar un senyal, vencent dificultats de tot tipus, a milers de quilòmetres de distància. El Te Deum de Charpentier informava que havia calgut coordinar una cadena de reemissors terrestres en països diversos perquè un maleís el canell bullent de Larry Wright a la Patinoire de Ginebra, conegués un tal Ferguson que pispava una Recopa al Madrid a l’Ullevi de Göteborg, o passés la primera ressaca del nou any guaitant Matti Nykänen solcar el cel nivós de Garmisch-Partenkirchen. La distorsió de la veu del comentarista indicava que era lluny, però era allà, i la indignació inicial per una interrupció es transformava ràpidament en condescendència: esclar, és ben lluny, això. Sense potser pretendre-ho, aquell viatge en tren de Puyal a Kazan per narrar-hi un partit del Barcelona, fa cinc anys, va tenir un deix reivindicatiu en aquest sentit.
El relat que fa Antoni Bassas dels maldecaps que els informadors que seguien el Barça van patir, l’any 1986, per transmetre des de Vlorë, a Albània, és deliciosament sorprenent trenta anys després, però aquell notable endarreriment tecnològic descrivia sense paraules l’indret on l’equip de Venables havia anat a petar per guanyar-se les garrofes europees. Avui s’emet des de Tbilissi, a 3.500 quilòmetres de Barcelona, amb una qualitat d’imatge i de so igual que la dels programes que periòdicament es realitzen des del Camp Nou. Millor per a l’empresa, ja que l’espectador és pràcticament incapaç de discernir si un comentari és in situ o off tube. Un quedat especial pot locutar sobre un senyal nítid en alta definició, però no palpa l’ambient de l’esdeveniment. Així, guanyem qualitat però perdem informació.
