Tanquem els ulls molt fort
Podria escriure l’article més trist. Fins i tot un article desesperat. Però no ho faré. L’amic Oriol Vidal em va convèncer que ara no tocava i li vaig prometre que, fins que no es resolgui la cosa, tot seran missatges positius. O com a mínim, que em reprimiré els negatius.
Necessitem tres punts. Les estadístiques ens poden consolar: tot i el desastre de temporada, hem aconseguit el 36% dels punts jugats. Per a aquesta recta final, amb el 25% en tenim prou. Si mirem els quatre rivals que ens queden, només un -el Barça- s’hi estarà jugant alguna cosa. El Las Palmas, el Sevilla i l’Éibar ja ho tenen tot fet. Esperem que arribin relaxats.
Confio en el talent i el caràcter d’Hernán Pérez. En les ganes i els gols de Gerard. En les espurnes de qualitat de Marco Asensio. En la lluita i el compromís de Víctor Sánchez, Diop i Abraham (sí, d’Abraham també). En la recuperació de la lesió d’Óscar Duarte i en com millora el joc d’Álvaro i Roco. En el potencial i la personalitat de Pau. I en l’honestedat de Javi López i Rubén Duarte.
Ser positiu és focalitzar-se en els motius d’esperança i oblidar la resta. I tancar els ulls molt fort. Com quan érem petits i teníem por de la nit, com si la força amb què els tancàvem garantís l’allunyament de les pors. No veure per no ser. No veure per procurar que el temps passi ràpid. I com qui no vol, obrir una mica els ulls, fent-nos trampes al bon propòsit, per seguir partits surrealistes com un Granada-Llevant o per celebrar contra natura els gols del Barça a l’Sporting.
