Publicitat
Publicitat

Temps era temps, Estanislau...

Estanislau Basora, un dels millors futbolistes catalans de tots els temps, va morir ahir als 85 anys. Nascut a l'antiga colònia industrial Colònia Valls (coneguda ara com a Valls de Torroella), va defensar els colors del Súria, el Manresa, el Barça i el Lleida, i es va convertir en un gegant d'aquest esport. El 1950 el seu cromo el tenien nens d'arreu del món, ja que havia acabat com a tercer màxim golejador del Mundial del Brasil per darrere del gran Ademir -aquell brasiler amb bigoti que sortia als cromos amb la preciosa samarreta del Vasco da Gama- i de l'uruguaià Óscar Míguez, que era immortalitzat amb els colors or i negre del Peñarol. Basora era l'encarregat de donar ressò als colors blaugranes.

Al bo d'Estanislau Basora se'l coneixia com el monstre de Colombes des que va fer tres gols als francesos en aquest llegendari estadi del nord de París. Però de monstre en tenia poc. Era un corcó dins del camp, jugant gairebé sempre d'extrem dret, ràpid i entremaliat; però fora del camp era un home afable, que ha mort a Tenerife, on vivia gaudint de passejades a prop del mar. La quantitat de canaris que es creuaven amb aquell presumit ancià que es rebel·lava contra els cabells blancs sense saber que havia estat un dels futbolistes més importants del món. La quantitat de catalans que si en saben d'ell és gràcies a Serrat.

Basora, blaugrana del 1946 al 1958, es va convertir en etern quan Joan Manuel Serrat va escriure la lletra d'aquell monument a una època perduda que és Temps era temps . Gràcies a Serrat, moltes generacions poden cantar allò de "Basora, César, Kubala, Moreno i Manchón" sense saber que aquesta davantera de cinc va ser la titular la temporada 1952-1953, en què es va guanyar Lliga i Copa. Però no ho va ser l'any de les Cinc Copes, la temporada 1951-1952, tal com es sol donar per fet. Aquell any la davantera era Basora, César, Kubala, Vila i Manchón. Amb el bo de Jordi Vila, menorquí que va morir fa pocs mesos, la història no ha estat tan bona com amb Basora, l'últim membre d'aquella davantera a deixar-nos.

Estanislau Basora va guanyar vestit de blaugrana quatre Lligues, dues Copes Llatines, quatre Copes d'Espanya i dues Copes Eva Duarte. Eren trofeus i èxits d'altres èpoques, d'altres temps. Basora, un noi de poble que va acabar marcant gols a l'estadi de Maracaná, era un pou de memòria. Un gegant del barcelonisme i el futbol català, dels que va viure una època preciosa en què els gols feien feliços per unes hores ciutadans que no gaudien de gaires alegries. Un futbol en què els jugadors eren tan idolatrats com Messi, però guanyaven menys diners, es rentaven la samarreta a casa i vivien en pisos de 90 metres quadrats. Temps era temps, Estanislau...

Més continguts de

PUBLICITAT
PUBLICITAT
PUBLICITAT