T’has enamorat, Ernest?

Ernest Folch, bon editor, gran culer i millor persona, deia dilluns que aquest Barça no l’enamora. A la tertúlia del Tu diràs de RAC1, amb el seu abrandament acostumat, argumentava per què no en té prou amb la col·lecció dels rècords de victòries de l’equip, ni que estiguem en disposició de guanyar els tres grans títols en tan sols deu partits. Si el Cupido futbolístic no el toca amb la sageta, però, no hi podem fer gaire més. És una llàstima que ho visqui tenallat per la nostàlgia i que no gaudeixi del moment, perquè em sembla difícil jugar un futbol millor i més modern que el que desenvolupa el Barça actual. Ahir mateix, un erudit com Ricard Torquemada reconeixia a La TdP el que fa moltes setmanes que reivindico: que no hi ha un sol equip a Europa, avui per avui, que jugui millor que nosaltres. La prova és que el sorteig no ens va ser gens favorable ni a vuitens de final ni a quarts i, en canvi, vam sentenciar les dues eliminatòries a l’anada. Les aficions del City -campió de la Premier- i el PSG -campió francès- van ovacionar els nostres jugadors, per esportivitat, per agrair l’espectacle i per la master class que els vam donar. Quan convé controlar la pilota es controla, quan cal ser vertical se n’és, i quan s’hi posa la intensitat i la concentració necessària, el talent marca la diferència. Com ahir, que vaig pensar que potser l’Ernest s’enamoraria una mica. L’exhibició de la primera part va tenir coses d’acrobàcia, de Cirque du Soleil. Les jugades de Neymar, la velocitat d’Alba i Alves (ahir sí), un mig del camp Sergio-Rakitic que manté l’equilibri, unes conduccions d’Iniesta que són les que feia d’infantil a la Nike Cup i, esclar, les meravelles de Messi en la seva millor temporada. Esclar que sempre podem mirar d’aixafar la guitarra i dir que les aficions del City i del PSG tenen poca tradició europea i que, per tant, es conformen amb poc. Em sembla, però, que són clubs amb bon gust pel futbol, pressupost per fitxar-ho tot i dos entrenadors -Pellegrini i Blanc- que voldrien jugar com nosaltres: cuidar la pilota, dominar el partit, jugar a l’atac, matar amb les estrelles del davant i ser un corró que, a mesura que passen els minuts, iguala els rivals en el recer de la derrota. La premsa anglesa i, sobretot, la francesa -i la de tot el continent- es treuen el barret amb el Barça. El públic -que omple el Camp Nou com mai- ovaciona Xavi, Suárez i Luis Enrique, però l’Ernest no s’enamora. Com a amic, em sap greu que s’ho estigui perdent.