Publicitat
Publicitat

Fa un any el futbol es va aturar en aquest país per l'inici de les revoltes de la Primavera Àrab

Tunísia, un futbol de paradoxes

El país rival de la selecció catalana és on s'inicià l'anomenada Primavera Àrab. Tot just fa un any començaren les manifestacions antigovernamentals que pretenien derrocar el règim presidit per Zine El Abidine Ben Ali. Malgrat la seva dimissió, les protestes persistiren i van afectar també el futbol tunisià, que aturà momentàniament la seva competició de lliga. Això provocà les reaccions irades dels aficionats dels diversos equips de futbol del país, que tot i les rivalitats punyents que mantenen s'agruparen per reclamar la represa del campionat. Així, els seguidors de l'Al Nadi Al Afriqui (com es coneix el Club Africain) i els del seu màxim adversari, l'Espérance Sportive de Tunis -que podia haver sigut rival del Barça en el darrer Mundial de Clubs-, es manifestaren conjuntament contra les autoritats a la capital. Una escena poc sorprenent si tenim en compte els vincles existents a Tunísia entre el futbol i la política.

Implantat a inicis del segle XX pels colons francesos, el futbol tunisià no gaudí d'entitat pròpia fins a la dècada dels vint, quan es crearen els primers clubs autòctons. Entre aquests primers clubs destacà l'Espérance Sportive de Tunis, un equip fundat el 1919 pels joves Mohamed Zaoui i Hédi Kallela en un cafè del barri de Bab Souika de la capital, el Cafè Espérance. Des de la seva creació, paral·lela a l'eclosió del nacionalisme tunisià propugnat pel partit Destour -liderat pel xeic Abdelaziz Thaalbi-, l'Espérance esdevingué el primer club de futbol íntegrament musulmà del país: no debades evità la jurisprudència francesa, que prohibia expressament la formació d'associacions, tant esportives com culturals, pro musulmanes. El conjunt taraji , com és conegut popularment, es convertí en un referent de la lluita anticolonial de la mà d'Habib Bourguiba, el dirigent del partit nacionalista Neo Destour, que utilitzà l'entitat per difondre les seves tesis.

La fi del domini francès, un cop proclamada la independència el març del 1956, suposà un nou impuls per al futbol d'aquest país nord-africà. Només un any més tard la federació de futbol tunisiana fou reconeguda internacionalment. Tot i així, el futbol tunisià continuà lligat estretament amb el poder. Un fet prou evident en el cas de l'Espérance, en el qual molts dels seus presidents ostentaren càrrecs polítics en els successius governs presidits per Bourguiba, que instituí el dret del poder públic a intervenir en l'àmbit associatiu esportiu.

Ben Ali i el futbol

Una actuació que persistí durant el mandat de Ben Ali, en què el seu gendre Slim Chiboub accedí a la presidència de l'Espérance el 1989. El derrocat màxim dirigent del país no dubtà a utilitzar el futbol com a mètode per legitimar-se en el poder, i va identificar les fites assolides per la selecció nacional -com les classificacions per als mundials celebrats el 1998, el 2002 i el 2006 o la victòria en la Copa d'Àfrica del 2004- com a triomfs del seu règim presidencialista.

El gener del 2011 les revoltes populars acabaren amb les corrupteles de Ben Ali, que abandonà el país per refugiar-se a l'Aràbia Saudita. Un cop més, el futbol tunisià evidencià les seves pròpies paradoxes, ja que va ser un esport introduït pels europeus que es convertí en un símbol dels musulmans contraris a la colonització i, a la vegada, va ser una eina al servei de l'alliberament nacional que es transformà en una molla més de l'estat despòtic presidit per Ben Ali. Un règim que tot i el control que exercia sobre la societat tunisiana va veure com els estadis de futbol es convertiren en un dels focus principals de les protestes, els espais on la joventut manifestà la seva frustració i mostrà violentament el seu descontentament. Allà on es sembrà la llavor de la Primavera abans del martiri de Mohamed Bouazizi.

Més continguts de

PUBLICITAT
PUBLICITAT
PUBLICITAT