Publicitat
Publicitat

Wembley 92: història d'una il·lusió

Era aquell dia o mai. La sensació, abans de la primera final de Wembley, era d'oportunitat única. Ens havia calgut guanyar una Lliga per jugar la Copa d'Europa i, ja en la màxima competició, arrossegàvem tants maleficis que, d'una vegada per totes, com una catarsi col·lectiva, ens els havíem de treure de sobre aquell vespre del 20 de maig. Els avis ens havien explicat l'infortuni de la final dels pals quadrats perduda contra el Benfica. Sis anys abans de viatjar a Londres, havíem viscut una crueltat pitjor amb els penals de Sevilla, un trauma d'adolescència encara no del tot resolt. I arribàvem al vell Wembley per jugar la tercera final de la Copa d'Europa contra un equip, la Sampdoria, que semblava que ja havia fet prou i de sobres arribant a la final. Per al Barça, la Samp era un bon client. Ja li havíem guanyat una Recopa, a Berna, quatre anys abans, en la primera temporada de Cruyff a la banqueta i teníem el convenciment que els tornaríem a derrotar. Fins i tot jugant amb la samarreta Meyba carbassa. Fins i tot amb l'absència de Guillermo Amor, sancionat per acumulació de targetes grogues. Fins i tot jugant amb Nando i Juan Carlos a la defensa titular.

Els aficionats del Barça vam anar a Londres amb la il·lusió de pensar que aquella ocasió seria la bona i amb l'autoestima alta, altíssima, de pertànyer a una ciutat que, al cap de dos mesos, havia d'inaugurar uns Jocs Olímpics que s'estaven preparant amb un entusiasme que, després, mai més no hem tornat a veure a la ciutat dels prodigis. A les hores prèvies a la final, asseguts a la solana en unes butaques tan velles com esquifides, alçàvem el mosaic amb la senyera i les lletres del Barça, corejàvem les veus de Montserrat Caballé i Freddy Mercury que sonaven per megafonia i tornàvem a pensar que no podíem perdre. El partit va passar ràpid. La pròrroga, molt a poc a poc. No em cal fer memòria per recordar que, en el canvi de camp del temps afegit, a l'afició del Barça ja ens flaquejaven les forces. No era tant una qüestió de les hores que portàvem cridant, cantant i animant, sinó que vèiem a venir que tornàvem a la tanda de penals. Quedava un quart d'hora i, irremissiblement, anàvem de pet a jugar-nos-ho tot amb un cara o creu que temíem que tornés a ser creu. I just quan el fantasma de l'Steaua sobrevolava Londres, quan els culers que tenia al voltant s'anaven desencaixant amb el que ens queia al damunt, Eusebio Sacristán va caure a terra, va retenir la pilota i l'àrbitre, Schmidhuber, va xiular-nos una falta a favor. Era el minut 111 d'un dia de maig amb calor de juliol. La resta ja és història...

Més continguts de

PUBLICITAT
PUBLICITAT
PUBLICITAT