11/02/2016

I ara, què?

2 min
I ara, què?

No ho sé. Estic paralitzat. Per sort, la meva incapacitat per saber què es pot fer amb l’Espanyol no té cap importància. No he de prendre cap decisió. Per desgràcia, però, intueixo que els que les han de prendre estan tan desorientats com jo. O més. El fet que Galca encara sigui entrenador de l’Espanyol només s’explica per això. Perquè no hi havia ningú amb prou criteri ni amb prou autoritat per decidir quin entrenador el podia substituir.

Dilluns vaig tenir la sensació que havíem tocat fons. Que era l’últim episodi d’un relat que va començar fa temps. Últim en el sentit en què els amants de la nit denominem “l’última copa”. Després ja ve una foscor en la qual les restes de lucidesa es barregen amb els malsons. Tradueixo: una trista agonia que ens porta a Segona Divisió.

Per molt que alguns ara aprofitin per passar comptes personals, ni Collet ni Perarnau són els culpables. Tot i l’error d’haver confiat en Sergio González, tot i l’error d’haver escollit Constantin Galca per substituir-lo, les responsabilitats cal buscar-les més lluny. La construcció del nou estadi —que tant ens va il·lusionar— va ser un error. Perquè ha impedit posar els diners allà on un club de futbol els necessita: a la gespa, amb jugadors de la màxima qualitat possible. I amb temps per consolidar un grup, sense haver-lo de fer nou —i pitjor— a principi de cada temporada. Al costat d’això, una manera de governar el club —la de Sánchez Llibre— basada en el populisme, en la qual la màxima era “el que avui és blanc demà pot ser negre”. Improvisació, incoherència, inconsistència.

La paradoxa és que just quan sortíem dels problemes econòmics estructurals del club, sembla que ja sigui tard. I la paradoxa més gran i incomprensible: just quan podíem lliurar-nos del danisme, sembla que les decisions importants es prenen —o es consulten— amb l’expert de Vilassar. De Dani valoràvem la seva simpatia, els diners que havia posat en el club i la seva flor. En cap cas, la seva capacitat per dirigir l’Espanyol. Ara només el tenim pel que mai l’hauríem volgut: per intervenir en la presa de decisions.

Necessitem confiar en algú. Descartat Dani, descartat —per salvar la temporada— Mr. Chen i descartat Galca, només ens queden els jugadors. I esclar, no és el mateix el que et transmet Iván de la Peña amb aquell mític “Us deveu pensar que estic boig, però ens salvarem”, que el que et transmet Javi López demanant un marge de confiança. Especialment després d’haver vist la seva actitud en el cinquè gol de la Reial.

Què podem fer? Canviar d’entrenador i, sobretot, tenir fe. Tenir molta fe. No se m’acut res més.

stats