Publicitat
Publicitat

El germà petit

Entre ase dels cops i pedra angular

Molt abans que els poderosos fessin trepanar en les nostres consciències els concepteseficiènciaiausteritat, en les nostres estones ocioses molts vam rebre als correus electrònics un acudit que ha fet fortuna. Fa referència a aquella empresa espanyola que, veient-se perdedora en una cursa de rem contra un equip japonès, envolta el remer de superiors amb atribucions diverses perquè el guiïn cap al triomf. El resultat no millora en les proves següents i l'empresa conclou que la culpa, esclar, és del remer.

És una història que ens remet a un concepte molt arrelat en aquests paratges i, en les circumstàncies actuals, discutit: el càrrec intermedi. El que rep bastonades des de baix i des de dalt perquè ni treballadors ni direcció creuen que satisfaci les seves demandes. I en el futbol, com en la vida, els clubs disposen d'una figura anàloga amb diferents atribucions segons el país i segons la cultura. Com els càrrecs intermedis, rep molts noms: secretari tècnic, director esportiu, director de futbol. I sembla que marca una divisió: l'entrenador s'ha de limitar a entrenar amb els treballadors que el director esportiu li ha proporcionat a partir del seu treball de planificació i observació.

L'enllaç amb la directiva

El llibreThe Damned Unitedrecorda que, a l'Anglaterra del futbol obrer, el mànager només responia davant de la directiva, amb la qual cosa tota la resta de persones vinculades a l'entitat, des del millor davanter fins a latea woman, estaven sota la seva jurisdicció. Amb el temps, el futbol anglès va acceptar la figura del càrrec intermedi però plantejant-la com un enllaç entre els directius i el mànager, una persona que deslliurés l'entrenador de feines no lligades directament amb la gestió de l'equip però que al mateix temps mantingués la direcció al dia de tot el que passava sota seu. En un futbol britànic cada cop més permeable a les influències continentals, quan algunsdirectors of football van trepitjar àrees fins llavors mai discutides al mànager, van saltar espurnes. Les interferències d'un rus, Roman Abràmovitx, i posteriorment d'un israelià, Avram Grant, van esborrar un portuguès, José Mourinho, del Chelsea.

En aquest racó de món, les dissensions són comunes. Hem vist entrenadors que blasmen en públic directors esportius per no portar, o no fer-ho a temps, els jugadors que el tècnic necessita, i concloure que, així, un fracàs esportiu no seria responsabilitat única delmister. Hem sabut d'entrenadors que, enoff the recorddesprés del partit, et filtren que "faran" tal jugador -que el fitxaran ells-, per després dir-te que el secretari tècnic ha estat incapaç de tancar-ne la incorporació. Hem conegut clubs que han confiat la direcció esportiva a un representant, que ha omplert l'equip dels seus jugadors, de manera que la llavor de la discòrdia està fàcilment sembrada amb els que ja hi eren, especialment si l'entrenador continua alineant qui creu i no qui li imposen. I amb embolics econòmics pel mig, esclar.

L'exemple ideal

Però també hi ha clubs que, si jutgem la seva trajectòria recent, han sabut trobar la fórmula, l'equilibri. I vaig contactar amb el secretari tècnic d'un d'ells. A ell, el club el va incorporar abans que a l'entrenador. A diferència dels clubs on l'entrenador i el director esportiu arriben en operacions independents, ell va anar a buscar elmister. Conscient que en el futbol hi ha tants judicis com persones, va buscar algú que veiés el futbol igual que ell, que hagués begut de les mateixes fonts. Algú amb qui el director esportiu pogués confiar per traslladar la seva idea, el seu projecte, a la gespa. El concepte: jo conec elmister, elmisterem coneix. El plantejament d'aquest director esportiu és fer perviure una idea, una filosofia, al marge del nom del tècnic i més en una professió tan volàtil. Més tard em va dir que, quan busca els jugadors, mira els que sap que poden encaixar en la filosofia a partir d'un bon coneixement del mercat. "Jo no entraré en com ha de jugar l'equip i elmisterno s'ha de ficar en la meva feina, però tots dos sabem com pensem mútuament", em va comentar, i afegia que l'entrenador li pot dir què necessita en funció dels aspectes tàctics i fins i tot pot suggerir alguns noms, i que en el seu cas, ha rebut alguna indicació. Però mai es limita a ser un simple negociador. "Segueixo aquest jugador i contrasto tots els informes que en tinc amb gent de la meva plena confiança". Així, el secretari tècnic pot argumentar amb fonament per què tira endavant l'operació o per què no. Al marge de la confiança, va concloure, cal fer-te valer, i l'argumentació, la informació, és bàsica, sobretot si caus en un club en què la directiva o l'entrenador són molt intrusius.

Cada casa és un món, però en el cas anterior, el projecte funciona. És l'equip japonès de l'acudit del rem de l'inici, que duia un cap d'equip i deu remers. Tots a la mateixa embarcació.

Més continguts de

PUBLICITAT
PUBLICITAT
PUBLICITAT