Publicitat
Publicitat

Si avui és la final de Copa, això és Bèlgica

En l'intercanvi de cops, el Reial Madrid va afinar més que el Barça i es va emportar la Copa a la pròrroga. Mourinho l'esterilitzador ha après a desactivar el Barça. No tot el Barça, ni tota l'estona. El mig del camp va ser blaugrana, Adriano va poder sempre amb Cristiano Ronaldo, la segona part va ser netament barcelonista, Pedro ens va fer la il·lusió de l'1-0, el Madrid va haver de jugar al límit de reglament i l'àrbitre Undiano Mallenco va tenir motius per deixar els blancs amb 10 jugadors molt abans de l'expulsió simbòlica de Di María quan el partit ja expirava. Però tot això són consols parcials, i la realitat és que la Copa del Rei ha estat passejada per la Cibeles aquesta matinada.

Pel Barça no és moment per a conclusions apressades, sinó de centrar-se en dos objectius: blindar la Lliga de la lògica desestabilització que provocarà aquesta final, i aprendre a jugar contra aquest Madrid que renuncia a la pilota per adquirir la victòria al mercat de les oportunitats. La reacció és urgent perquè la Champions ja és aquí, i ara el Madrid sembla una força ascendent contra un Barça més baix de revolucions amb Pedro, David Villa i Leo Messi lluitant contra molins de vent.

Algunes evidències a la mitja part: el Barça no ha havia xutat ni una vegada entre els tres pals; el Madrid havia tingut dues bones ocasions, Cristiano Ronaldo i, sobretot, la rematada al pal de Pepe, i havia fet més faltes (15 contra 12). Per Mourinho, el futbol és un joc on no ha de passar res.

El Barça ha guanyat moltes Copes en situacions semblants a la del Madrid ahir, en escenaris institucionals agitats, vestidors complicats, i entrenadors penjant del fil d'un èxit. És d'hora per dir si la victòria d'anit a Mestalla és la pedra angular sobre la qual s'alçarà cap cicle. No ho hauria de ser, per més que les accions del Madrid cotitzin a l'alça aquest matí. El Barça té estructura institucional, entrenador, plantilla i planter per continuar en el camí de l'èxit. Ningú que hagi vist aquesta final pot negar no tan sols que el Barça va jugar millor a futbol, sinó que hauria pogut guanyar-la, i que el Madrid va acabar els noranta minuts demanant l'hora esgotat de perseguir ombres. I, sobretot, el Barça és a dos partits de tornar a jugar la final de la Champions. És hora de felicitar el Madrid i de prometre's que ho sabran fer més bé. I si de cas, que tota aquesta generació neoculer ben acostumada aprengui, pel dur camí de la derrota, tot el que han valgut les victòries que hem celebrat fins ara.

No és que un camp de futbol tingui les garanties asèptiques d'un laboratori per anar tabulant crits i improperis i convertir-los en dades, però dóna algunes pistes, per exemple, que on coincideixen determinats símbols d'Espanya i l'afició del Barça, i l'afició del Madrid i els símbols de Catalunya, Espanya és com Bèlgica, un país partit on dos pobles es neguen mútuament. Què hi havia de tot això en la llarga, càlida, sincera, emocionada i còmplice abraçada del rei a Casillas, amb alguna confidència a l'orella i somriure d'ídem a ídem? El mateix monarca va ajudar el capità madridista a posar-se dret sobre la barana de la llotja. El capità blaugrana Carles Puyol va ser blasmat per fer el mateix el 2009. Serà que al rei li passa el mateix que a Pujol, i viu com un fracàs personal el desencaix?

Més continguts de

PUBLICITAT
PUBLICITAT
PUBLICITAT