El Barça és un motlle de mil formes

BarcelonaVint gols a favor i només un en contra en cinc partits. Són les contundents xifres del Barça durant el mes de novembre, en què ha golejat el BATE Boríssov (3-0), el Vila-real (3-0), el Reial Madrid (0-4), el Roma (6-1) i la Reial Societat (4-0). I el més al·lucinant d'aquesta cadena d'atropellaments és que l'equip de Luis Enrique ho ha sabut fer de diferents maneres. Totes elles espectaculars, dominadores, incontestables. El conjunt blaugrana és un motlle impecable i segur, que aprofita la proposta del rival per exhibir la seva versió més efectiva en el context que se li presenta. S'acomoda sense manies per seguir fent la seva, i és recognoscible des del toc i des de la cavalcada, des del jugar en un pam de terreny i des de la passada llarga a l'espai, des del rondo i des del contraatac, des de la progressió per fora o les recepcions per dins. Aquesta és la gran virtut del pla del tècnic asturià, que està fent realitat aquell anunci del dia de la presentació de voler fer del Barça un equip "imprevisible". Ho és, i, de tant que ho és, ara mateix i faci el que faci el rival, és imparable.

Tot i que el tècnic, gairebé per filosofia, s'entossudeixi a dir que aquest no és ni serà, necessàriament, el millor moment del seu projecte, les sensacions que està deixant l'equip són realment positives. El Camp Nou es diverteix al ritme del seu trident, que afegeix espectacle quan el marcador ja no ofereix emoció, com va passar dissabte durant l'última mitja hora davant la Reial Societat. A més, l'afició barcelonista expressa en l'eufòria la seva faceta més agraïda, com en l'ovació que l'estadi va regalar-li a Dani Alves quan va ser substituït, i que evidencia la reconciliació amb el brasiler, que va arrencar el curs sent un dels més criticats.

Que els gols continuïn recaient, essencialment, en el trident Neymar-Suárez-Messi fa temptador reduir l'èxit d'aquest Barça als tres golejadors, però la contundència dels últims partits ha repartit els elogis entre tots els participants. I, en funció del dia, en uns actors secundaris més que en altres. És d'acord amb el que s'intueix que plantejarà el rival que el Barça desplega el seu futbol per fer lluir els seus punts forts. Uns dies toca dominar el partit des del mig del camp (com el dia del BATE), uns altres toca ferir per fora (com davant del Madrid), o estovar la cosa amb paciència des del darrere (com dissabte davant la Reial Societat), o arraconar el rival al seu camp (com va passar amb el Vila-real), o explotar els espais que concedeix l'adversari a la seva esquena (com contra el Roma). Tot això, en definitiva i en paral·lel a les portades que segueix centralitzant el trio atacant, posa el focus un dia sobre els laterals (com en el cas més recent), els migcampistes o els centrals.

El pletòric mes de novembre ha anat reflectint, una per una, les diferents cares d'aquest Barça que, quan es troba en plenitud –i costa triar aquesta paraula, tenint en compte que Messi encara està lluny del seu 100%–, s'emmotlla al rival i l'aniquila sense que hi pugui oposar resistència. L'últim exemple és especialment impactant, com recordava Luis Enrique a la sala de premsa. "Costa de creure que un equip faci tan bon partit com ha fet la Reial Societat i se'n vagi del Camp Nou amb un 4-0". Però fins i tot Eusebio Sacristán, que coneix al detall el manual de joc blaugrana, es queda impotent davant la superioritat d'aquest Barça en manada.

És el Barça del motlle. El Barça més camaleònic. Un Barça que ha fet seves les intencions de cinc rivals que l'han portat a jugar cinc partits radicalment diferents però idènticament dominats.

Atenció a l'inici

La Reial Societat obliga l'equip a cuidar molt la sortida de la pilota

La visió de Javier Mascherano després del partit contra la Reial Societat resumeix clarament on estava el principal conflicte del partit de dissabte al Camp Nou: "La Reial ens ha obligat a jugar un partit en què hem hagut d'estar molt fins en la sortida de la pilota". I, de fet, l'argentí i Gerard Piqué van haver d'assumir el seu paper de constructors en zones molt pròximes a Claudio Bravo. No és un concepte nou, però sí que és un aspecte del joc blaugrana que, davant el conjunt txuri-urdin, va haver-se de subratllar.

Les imatges mostren el posicionament general de l'equip, que va haver d'encarrilar el partit a través d'una bona gestió de la possessió en terreny propi. En aquest context, el protagonisme final va recaure en els laterals, que van trobar-se el partit ideal per aparèixer per sorpresa i envair els espais per assistir els davanters.

Poderosa zona central

El Roma deixa espais a la seva esquena que potencien la verticalitat

Les intencions de Rudi Garcia quan el Roma va visitar el Camp Nou van treure del calaix la versió més directa del Barça, que va trobar molts espais a l'esquena de la defensa italiana. L'equip blaugrana va poder sortir jugant sense dificultats i, de seguida, va trobar mecanismes per connectar amb la zona d'atac, ja fos amb passades directes o amb combinacions ràpides i verticals. Sergi Roberto i Rakitic van aparèixer i desaparèixer constantment, i també els davanters van saber baixar a rebre i trencar en ruptura per fer forta la zona central de l'equip amb moviments amunt i avall.

Eficients per fora

La fragilitat defensiva del Madrid en espais exteriors condiciona

La disposició tàctica de Rafa Benítez, amb la seva mena de rombe al mig del camp, va deixar especialment desateses les zones de banda per davant dels seus laterals, i va ser per allà per on el Barça va destrossar el Madrid. No només, però essencialment, va ser des d'allà des d'on els blaugranes van començar a desintegrar la desordenada pressió blanca.

La presència com a fals extrem de Sergi Roberto va derivar la mirada a les zones de banda des del començament, encara que l'efecte de la seva presència en l'onze titular suggerís una altra cosa. Neymar, per exemple, va explotar contra els blancs la seva versió més desequilibrant com a jugador de banda.

Clarividència a camp rival

Contra el Vila-real, el Barça va estar brillant en l'últim terç

De poc li va servir a Marcelino García Toral la valentia dels seus homes, perquè l'agressivitat del Vila-real tampoc va arraconar el Barça. Tot el contrari. Els blaugranes van saber moure el seu ordenadíssim rival per anar-lo esquerdant de mica en mica a camp contrari. L'equip es va retrobar amb aquella faceta més pausada, que necessita més llum en pocs metres a prop de la porteria. I la va trobar, sobretot, a través d'Andrés Iniesta i Neymar.

Rotunditat al mig

La passivitat del BATE provoca un partit-monòleg del Barça

És, potser, la versió més coneguda del Barça, aquella que agafa la pilota i pràcticament no la perd mai. La mou, la mou i la torna a moure, i mareja el rival, que amb prou feines pot fer gaire més que córrer al darrere de cada passada blaugrana. Contra el BATE Boríssov, que va visitar el Camp Nou amb prudència, el Barça va exhibir la seva qualitat més domadora, la que resol els partits des de la possessió al mig del camp. El domini, forjat gràcies a l'habilitat de rebre entre línies dels migcampistes, va ser aclaparador.

Amb tot, com s'atura aquest Barça? És millor anar-lo a buscar a dalt i pressionar-lo? Esperar-lo a camp propi? Deixar-li espais per fora? Convidar-lo a arriscar per dins? Tapar Busquets és la solució? O ho és frenar Neymar o Messi? I amb Iniesta, què? I si pugen els laterals? I com s'anul·la Suárez? L'immaculat mes de novembre del Barça s'ha convertit en aquest munt de preguntes que, de moment, els tècnics no saben com resoldre. Amb el Mundial de Clubs a l'horitzó, sembla el panorama ideal.