Ganes de protagonisme de Piqué i Ramos

MadridPer voluntat pròpia, Gerard Piqué i Sergio Ramos havien centrat l’atenció mediàtica en les últimes setmanes, amb intercanvi de declaracions que els posaven en el punt de mira al clàssic, i el partit els va acabar reservant un espai absolutament protagonista: per darrere de Leo Messi -decisiu en el marcador i autor d’una de les celebracions més icòniques dels últims clàssics- però gairebé en primera línia, i per diferents motius.

En el cas del blaugrana, perquè el Santiago Bernabéu va buscar-lo des del primer segon, quan des de megafonia es va cantar el seu nom, i perquè va estar a punt de fer-la grossa amb un gol que feia pinta de guardar alguna celebració especial. En el cas del madridista, l’impacte va venir per una expulsió al minut 77 que els dos bàndols van jutjar de manera diferent. Mentre els culers la van veure justa i merescuda, els blancs la consideraven determinant en el resultat i “extremadament dubtosa”, en paraules d’Emilio Butragueño.

Que Ramos no acabés el partit i marxés abans d’hora del terreny de joc va ser una mena de victòria simbòlica, una victòria paral·lela més enllà del resultat. L’estadi madridista va dedicar càntics especials al seu central, com a mesura extra per posar pressió a Piqué. En cada córner, en cada acció defensiva, l’afició blanca aplaudia el seu capità, i quan era el blaugrana el que participava, elevava el to dels xiulets per mirar de posar-lo nerviós. Però l’ambient del Bernabéu en cap moment va fer sortir Piqué del partit. La cridòria va semblar que el motivava, fins i tot, i va acabar completant un d’aquells partits de líder de la defensa. Juntament amb Umtiti, va ser capaç de mantenir a ratlla el trio format per Benzema, Cristiano Ronaldo i Bale. Contra el gal·lès potser va fer la pitjor acció defensiva, anant a terra i concedint un córner des del qual va venir l’1-0.

Va ser l’única taca a l’expedient del blaugrana. Conscient de la importància del xoc, Piqué va adjudicar-se la responsabilitat de mantenir el bloc defensiu ben amunt. Era una manera, també, de seguir donant volada a l’atreviment blaugrana, a les ganes de tornar a assaltar el Bernabéu per donar un cop a la Lliga. En tenia tantes, que fins i tot va disposar de dues grans ocasions per marcar un gol. La primera, amb un cop de cap que Keylor Navas va treure amb una estirada acrobàtica, i la segona, amb un remat amb els peus que no va saber batre el de Costa Rica.

Polèmics aplaudiments de Ramos

Per mèrits futbolístics, la balança va acumular més arguments a favor de Piqué que de Ramos, sobretot perquè al madridista se li va acabar el partit abans d’hora. En l’enèsima recepció entre línies de Messi, el capità blanc va saltar a terra, amb els dos peus per davant, i va fer volar l’argentí. “Excessiu, no el toco, però l’àrbitre decideix deixar el Madrid amb un menys”, va dir l’andalús. “Ha sigut un partit boig i l’expulsió l’ha marcat”, va dir Carvajal, una visió radicalment diferent de la de Robert: “És molt justa i, si em pressiones, Casemiro també havia d’anar al carrer”. Piqué també la va veure “molt clara” i assegurava que Ramos se’n penedirà “quan la vegi a casa”. “Però aquí estan acostumats a uns arbitratges en què quan l’àrbitre ho fa bé sembla el dolent de la pel·lícula”. Ramos es va plantar davant l’àrbitre de manera desafiant i va sortir del camp aplaudint irònicament. El mateix gest que va privar Neymar de ser al Bernabéu. “No m’he dirigit mai a l’àrbitre”, va assegurar el blanc.