23/02/2017

La Masia no fa el relleu generacional

5 min
L'onze del Barça contra el Leganés, el diumenge 19 de febrer del 2017

BarcelonaEl partit contra el Leganés de diumenge passat va tornar a generar debat sobre La Masia i la incidència del planter blaugrana en el primer equip. Contra el conjunt madrileny, Luis Enrique va sortir amb tres futbolistes de la casa -Sergi Roberto, Rafinha i Messi- i només un d’ells era català: el mateix futbolista de Reus. Les comparacions amb les èpoques d’esplendor del planter van aparèixer a l’instant, especialment posant en relació el pes actual dels de casa amb el punt àlgid de La Masia, coincidint amb Pep Guardiola i Tito Vilanova a la banqueta. Amb el tècnic empordanès, el Barça va arribar a jugar amb 11 futbolistes del planter en un partit contra el Llevant.

Al club assumeixen que la pèrdua de pes del planter és innegable, però ho contextualitzen amb dos elements que cal tenir en compte. Primer argument: l’època de Guardiola i Tito va ser excepcional, una etapa irrepetible on van confluir molts factors que no es tornaran a produir. Segon punt: al planter hi ha hagut un gran forat negre de tres o quatre anys, que s’ha carregat unes quantes generacions, i que ha impedit la irrupció de jugadors amb possibilitats de fer el salt al primer equip. Aquest segon argument té dues explicacions: les coses no es van fer bé en el futbol formatiu -“S’havia perdut el rigor i l’exigència necessaris”, asseguren- i la sanció de la FIFA, que va suposar un gran revés que encara s’està pagant ara.

Onze tipus de  Rijkaard, la temporada 2004/05

L’últim futbolista de la casa que s’ha consolidat a l’onze titular és Sergi Roberto, que va debutar el 2009 com a blaugrana i va fer el salt definitiu al primer equip el 2013, amb Gerardo Martino. El de Reus té ara 25 anys i evidencia, per tant, que cada vegada costa més que un jove format a les categories inferiors s’instal·li al primer equip. Un cas similar és el de Rafinha, un jugador intermitent de la segona bateria, una generació inferior a la del lateral català. Consolidar-se al Barça no és un procés senzill. Evidentment, perquè passi s’hi ha de creure i s’han de tenir bons jugadors. Però hi ha altres factors. Un dels més complexos, i que va suposar un gran terratrèmol intern l’estiu del 2013, és saber compassar la retirada gradual dels cracs d’una generació única -als quals és molt difícil desplaçar-los de l’onze- amb l’ímpetu i presses dels més joves. Thiago Alcántara n’és el gran exemple. L’ara jugador del Bayern Munic volia jugar, sentir-se important dins d’un grup on Xavi encara portava els galons. El director esportiu Andoni Zubizarreta no va saber trobar l’equilibri entre les dues trajectòries, i a Sandro Rosell -segons admeten membres de la seva junta- ja li anava bé que Thiago marxés. El Barça va ser esclau durant un temps dels seus propis èxits. Ser protagonista en un equip guanyador com aquest, amb un cicle tan llarg, és molt complicat: hi ha menys oportunitats i requereix una determinació absoluta com la que va tenir el 2008 Guardiola amb els desconeguts Busquets i Pedro.

Onze tipus de Guardiola, la temporada 2010/11

Després de Thiago es van tancar moltes altres portes, de Deulofeu a Grimaldo passant per Sandro, Munir, Adama o Bartra... A vegades, va ser una qüestió d’actitud del mateix jugador. D’altres, la porta estava tancada perquè la posició ja estava ben coberta al primer equip. A vegades perquè no s’hi va confiar des del cos tècnic. Fos pel motiu que fos, el Barça no va saber trobar en el planter el relleu generacional per allargar el cicle guanyador amb els de casa, mantenint la identitat que només tenen els que han crescut a La Masia. Una menció a part és per a Samper, un jugador d’anada i tornada, i en el qual hi ha esperances perquè progressi i torni aquest estiu, utilitzant la fórmula de la cessió que es va fer servir abans amb Rafinha.

Anar-se’n fora per buscar-se la vida

La Masia no va deixar de produir talent d’un dia per l’altre. Van continuar sortint jugadors, però que no van consolidar-se al Camp Nou i es van exiliar fora per falta de talent o d’oportunitats. Ho corrobora l’anàlisi de l’Observatori de Futbol CIES. D’entre els 16 equips que continuen vius a la Champions, el Barça és qui més jugadors del planter té presents -11, ja que a la llista no s’hi inclouen Jordi Alba i Jordi Masip segons els criteris de la UEFA-. El problema per als blaugranes és que gairebé la meitat dels futbolistes criats a Barcelona han hagut d’emigrar a l’estranger per buscar-se la vida. La porta del primer equip s’ha anat fent petita. D’acord amb l’estudi del CIES, el Reial Madrid, el Borussia Dortmund, el Mònaco i el PSG tenen el mateix nombre de jugadors del planter a la primera plantilla que el Barça, 6, mentre que l’Arsenal en té un més, 7.

Onze de Tito Vilanova contra el Llevant, el 25/11/2012

I aquí apareix el debat sobre la política esportiva d’aquest últim any. Causa per a alguns, conseqüència per a uns altres. Quan la secretaria tècnica decideix que no hi ha cap jugador del planter potencialment del primer equip (Carles Aleñá és el primer a la llista), el Barça aposta per buscar la joventut fora, fitxant 5 jugadors de 22 anys amb experiència a primer nivell. Els Digne, Umtiti, Alcácer, André Gomes i Denis Suárez són una inversió de futur, amb voluntat de rendiment imminent. Són jugadors per poder anar fent el relleu generacional, que poden suposar un fre per als de casa, però que poden tenir una bona sortida del club. Ho va dir a l’agost el director d’esports professionals, Albert Soler, quan va fer balanç de la planificació esportiva i va assegurar que aquests fitxatges, en cas de no funcionar, tenien bona sortida al mercat a l’hora de buscar una venda. Això entronca amb la filosofia del club dels últims anys des del punt de vista econòmic: les vendes de futbolistes ja no s’han de considerar un ingrés atípic, extraordinari, sinó pràcticament ordinari, cada any n’hi haurà.

Onze tipus de Luis Enrique, la temporada 2014/15

En els últims anys el Barça ha retrocedit una dècada, l’impacte de La Masia es torna a assemblar al que tenia l’equip de Frank Rijkaard que va dominar Europa el 2006, amb 4 o 5 futbolistes del planter habituals a l’onze. Al club tenen argumentari per explicar aquest retrocés, malgrat que també hi ha veus crítiques dins l’entitat que assenyalen que al final és una qüestió sobretot de voluntat, de creure en aquesta idea, i Luis Enrique ho fa però menys que alguns dels seus predecessors. Als despatxos del Camp Nou demanen temps. Si realment el model no ha canviat i es tracta de superar un forat negre que ha arrossegat 3 o 4 generacions de joves es comprovarà d’aquí un temps. Treballar amb el planter és una feina a llarg termini. Els fruits es recullen al cap d’uns anys, però cal que sempre hi hagi algú valent que cregui en els joves abans que en els estrangers portats a cop de talonari.

stats