Publicitat
Publicitat

LA PÀGINA BORDA

Minvant

Els errors arbitrals a San Mamés i al Madrigal (altrament dit Estadi de la Ceràmica) clamen al cel. Són clamorosos. Que quedi clar. Dit això, si repasséssim un per un els partits del Barça dels últims anys, les obres d’art futbolístiques que ens ha ofert aquest equip sota la direcció de Guardiola, Rijkaard o Tito Vilanova, segur que trobaríem situacions similars. És a dir, partits amb errades clamoroses del responsable d’impartir justícia de les quals no recordem pràcticament res perquè no van tenir incidència en el marcador. Perquè en aquella època, l’equip superava les adversitats externes, els incontrolables, amb futbol. La superioritat era majúscula i només en dies baixos un mal arbitratge podia equilibrar la situació.

Aquesta època, a més, va coincidir en un molt bon moment de les relacions entre el Barça i les institucions esportives. La junta directiva del moment va moure les seves peces amb prou habilitat per explotar la mala relació entre Ángel María Villar i Florentino Pérez en benefici propi. No per obtenir-ne beneficis propis amb uns àrbitres proactius a favor dels interessos blaugranes, però sí amb una capacitat d’intimidació important. La feina dels directius i/o executius de torn es va traduir en un respecte important sobre el terreny de joc.

La situació ha canviat en els dos escenaris. Ni el futbol del Barça permet les alegries dels últims anys (tot i que els últims resultats són enganyosos), ni els jugadors del Barça són respectats com es respecta els de l’etern rival. Anem retrocedint anys a marxes forçades. Ara que el trident deixa de tenir l’efectivitat que ha tingut en altres temporades, el joc de l’equip no sustenta el projecte. La Lliga no s’escapa però cada jornada que passa sembla més difícil i ara ho fiem tot a un daltabaix del Madrid que és possible però poc probable. Ara llueixen més els errors arbitrals en contra del Barça i en paral·lel ha tornat un discurs que situa la figura de l’àrbitre al centre de tot. És cert, hi torno, els arbitratges han estat lamentables però, si les coses haguessin sortit bé futbolísticament a San Mamés i a Vila-real, ara no estaríem repetint els noms dels col·legiats ni hauríem vist Piqué assenyalant Javier Tebas des de la gespa.

Mentre parlem d’àrbitres ens fem petits. Tornem al vestit gris que teníem abans dels anys gloriosos. I no encertem la manera de tornar a la glòria. Per seguir sent grans hem de tornar als arguments futbolístics. Per tornar a deixar els (mals) arbitratges com una anècdota.

Més continguts de

PUBLICITAT
PUBLICITAT
PUBLICITAT