Vicente del Bosque: “El 6-1 va ser mèrit absolut del Barça, la remuntada no s’ha de tacar amb res”

BarcelonaFa nou mesos Vicente del Bosque (Salamarca, 1950) va tancar una etapa de vuit anys a la selecció espanyola en la qual va sumar un Mundial i una Eurocopa. Ara gaudeix del futbol malgrat seguir viatjant amb cautela: aplaudit a tot Espanya, Florentino Pérez li manté la creu.

Gairebé 40 anys al Madrid, però tothom que se’l creua per Barcelona el saluda efusivament. I molts, la majoria, seguidors del Barça. Què té Vicente del Bosque que cau tan bé aquí?

Res en especial. He tractat a tothom igual, sigui d’un territori o d’un altre, mai m’he guiat per una samarreta o per on ha nascut la gent. Quan vaig marxar del Madrid vaig dir “no entrenaré mai l’Atlètic ni el Barça”, per raons òbvies, perquè vaig estar tota la vida, 36 anys, al Madrid. Però això no significa que tingui manies a ningú. A més, aquests dos clubs han sigut els que m’han tractat millor en el futbol espanyol durant els últims anys, fins al punt de tenir una gran relació amb els seus presidents. Algú això ho agafa com que em fico amb el Madrid i no, no és la meva batalla. No ataco el Madrid, ni he tingut mai la temptació de fer-ho. Hi ha gent, sobretot alguns portals, que estan pendents de ficar-se amb mi per dir-me que no tinc sentiment madridista, però jo sé d’on vinc i d’això no me n’oblido, del recorregut, enorme, que he tingut al Madrid.

Va veure el 6-1 del Barça al PSG, per tant. ¿Havia vist alguna cosa igual?

Sí, de fet, jo puc dir que ho he viscut al camp. Quan jugava al Madrid vam tenir una eliminatòria contra l’Ipswich Town. Havíem perdut 4 a 1 a Anglaterra i a la tornada ens posem 3 a 0 fins que ells van marcar-nos un gol que va deixar tot l’estadi en silenci. La gent és pensava que era insalvable, però vam transformar un penal que li van fer a Amancio i a la pròrroga vam acabar guanyant 5 a 1. I després hi ha hagut altres remuntades de molt mèrit, però sí, jo puc dir que he viscut en persona un dia així.

Però va ser històric...

Perquè es produeixi una remuntada d’aquest tipus han de coincidir moltes circumstàncies i més contra un molt bon equip com és el PSG. S’ha de tenir sort, hi ha d’haver emoció, el públic s’ha de bolcar amb l’equip, el partit es posa costa amunt i després fa tot baixada...

I l’àrbitre. Hi ha gent que en parla.

També hi devia col·laborar una mica, alguna jugada hi va haver... però són coses que han de passar perquè es donin remuntades com aquesta. Ara bé, el mèrit va ser absolut del Barça, la remuntada no s’ha de tacar amb res més.

Tot i que vostè s’ha passat mitja vida al Madrid, se l’associa a una manera d’entendre el futbol pròpia del Barça.

Perdona, però més enllà d’un dibuix determinat, que no és res més que una foto inicial, no crec que hi hagi grans diferències entre un equip i un altre. Els grans juguem sempre contra equips que et deixen pocs espais en atac i has de defensar-te amb molts metres al darrere. Has de buscar amplitud, profunditat...

Paco Seirul·lo i Joan Vilà, hereus de la idea futbolística de Johan Cruyff, expliquen que els tècnis del Barça, quan se’ls pregunta sobre un nen del planter no diuen mai “marca molts gols”, sinó “no perd cap pilota”. ¿Aquest sí que és un tret diferencial del Camp Nou?

Respecto totes les opinions, però segueixo pensant que al Madrid sempre s’ha fet i se segueix fent això. No hi ha diferències entre el Barça i el Madrid. Són equips superiors a la resta i han de jugar com a tals. El concepte de joc, més enllà de les funcions diferents que poden fer el 9, el 7 o el 6 en cada equip, és similar, tots pretenem tenir el domini del joc, pressionar quan no tens la pilota, tenir profunditat i possessió. És una qüestió vàlida per a tots els equips grans.

Per tant, vostè considera que no ha begut del cruyffisme.

No. Des de petit guanyàvem tots els partits amb facilitat perquè el Madrid era més poderós que els rivals. Sempre he jugat ofensiu, similar a com ho fa el Barça o com es diu que és la seva marca, però insisteixo que aquesta manera de jugar no és tan diferent de la dels equips grans, i no parlo només del Madrid.

¿Sense Xavi i, d’aquí uns anys, sense Iniesta, aquesta manera d’entendre el futbol té sentit?

Partint del reconeixement que tinc per tots dos, que els aprecio molt, abans d’ells hi eren Guardiola, Milla, Celades, Bakero, Laudrup... Els temps van canviant, surten nous jugadors...

Al Barça ara es busca entrenador. Un dels recels amb Ernesto Valverde, diuen alguns, és la capacitat per gestionar els cracs. El caràcter. Vostè ho va viure al Madrid dels galàctics.

Hi ha dos extrems d’entrenadors: els que són més permissius i els que són menys tolerants o intolerants. Però al final, el més important és que el grup funcioni. Cadascú, amb la seva manera de ser, ha de gestionar les relacions humanes, ser just, entendre la gent, fomentar un clima sa, tenir un bon vestidor. La singularitat del futbol és que només juguen 11 jugadors i 12 es queden fora, i això no hi ha ningú que ho arregli, ja sigui tou o dur a l’hora de portar un vestidor. El que cal és respecte: si el tens amb els jugadors, la cosa funcionarà.

¿Messi és el millor jugador que ha vist?

Sí... [silenci]. Estem en l’època de Messi i Ronaldo. No tinc interès a deixar-ne un per sobre de l’altre. Els que marquen tendència són els que guanyen, i ells són decisius. Havíem estat en l’època d’Espanya, i ara en la d’Alemanya.

Què n’opina de les paraules de Piqué sobre la llotja del Bernabéu?

No vull problemes: cadascú és amo de les paraules i jo del meu silenci.

Acabo com he començat. Del Bosque cau bé entre els culers, i també a Catalunya per defensar el dret a decidir.

M’agradaria que ens portéssim bé, amb concòrdia i diàleg. Que sapiguem escoltar, des d’un costat i des de l’altre. No poso per sobre a ningú dels dos bàndols, sinó la capacitat d’escoltar-nos uns als altres, que ens en falta molta.

Votant?

Això ho diu vostè.

Ho pregunto.

Jo només dic escoltar-nos els uns als altres, tot i que el que pensen uns no s’assembli gens al que pensem nosaltres. En tot això, el futbol és un tema menor, no té cap transcendència davant dels problemes socials i econòmics. Però posar una frontera entre clubs catalans i la resta d’Espanya seria una debilitat, que suposo que també hi seria en altres àrees de la vida. No s’entendria una Lliga sense els clubs catalans, és impossible, no tindria sentit.