Els detalls tàctics de la final de la Champions (1)
La final més esperada ve marcada per una sèrie de conceptes tàctics que determinaran quin dels dos equips portarà la iniciativa en el joc a l'estadi de Wembley
BarcelonaTothom té clar com jugarà el Barça, però està menys clar com ho farà el United. Dels de Guardiola se sap que sortiran a atacar, voldran tenir la pilota i dominar el rival. Dels de Ferguson s'intueix que, sense sortir només a defensar-se, plantejaran un partit més reactiu, esperant l'ocasió per fer mal al Barça al contraatac. Però entre una proposta i l'altra, ballen tota una sèrie de matisos que fan que l'anàlisi sigui molt més complexa que això.
Esglaonar-se al mig del camp
El United acostuma a jugar amb un 1-4-4-2 força clàssic, amb els migcampistes en línia. Al doble pivot es combinen jugadors més defensius (Carrick o Fletcher) amb d'altres més ofensius (Giggs o Anderson). A les bandes, Valencia o Park ofereixen molt de recorregut, tant per desplegar com per replegar. Per evitar que Messi o Iniesta juguin còmodes, és d'esperar que Ferguson adapti el seu dibuix tàctic, despengi un dels jugadors del doble pivot per esglaonar-lo i situï un 1-4-1-4-1, en què Fletcher, si està del tot recuperat, faria de migcentre sobre la posició de l'argentí, actuant com a tercer central i oferint cobertures a la resta de companys de la línia. Rooney, sense pilota, endarreriria la seva posició per incrustar-se entre els migcampistes. És la fórmula que ofereix menys facilitats al joc de combinació del Barça.
Verticalitat ofensiva
Punyent i directe, el United no necessita gaire per construir un atac. És, en aquest sentit, un equip molt similar al Reial Madrid, perquè des de Van der Sar i amb dues passades i pocs segons, pot generar una acció de gol. Chicharito es mou molt bé a l'espai, i Rooney, apareixent entre línies i des de darrere, connecta bé tant per acabar en remat com per assistir. Park i Valencia (o Nani) també s'incorporen molt ràpid a zones de finalització i, per norma general, busquen l'un contra un amb els laterals. Els de Ferguson no renuncien a atacs més posicionals, però contra el Barça optaran més per la versió contracolpejadora.
Replegament intensiu
Vidic i Ferdinand són dos dels millors centrals del món. A diferència de la parella Piqué-Puyol, no tenen por a recular i recular, encara que acabin trepitjant àrea i plantant-se a pocs metres de Van der Sar. El Barça, que necessita espais a l'esquena per a atacar millor, pot trobar dificultats si el United es tanca molt i condensa jugadors en pocs metres. Multiplicar els xuts des de lluny (el Barça ho fa poc), és una bona solució per obligar a sortir a la defensa rival i generar l'espai que es necessita perquè apareguin Villa i Pedro.
Demà, superioritats en banda, pressió i transicions.
