Publicitat
Publicitat

Barça

La pissarra del Barça-València

Els blaugranes tornen a patir contra un rival que li regala les bandes i a qui no aconsegueixen deixar sentenciat

Un ensurt. Ha fet falta un breu pas pel pànic de veure's 0-1 per activar la maquinària i apujar el ritme. El Barça estava lent, pla, encallat, un pèl apàtic, i el València l'ha obligat a espavilar per poder-lo derrotar (4-2). Li ha fet recordar que el nou esquema funciona quan es desplega amb ambició –no cal de remuntada, n'hi ha prou amb què sigui amb intenció–. El segon ensurt, l'empat abans del descans i quan els xe ja estaven amb deu jugadors per l'expulsió de Mangala, no ha deixat cap més remei que anar-hi amb tot a la segona meitat per no lamentar una altra ensopegada. I l'equip ha acceptat el desafiament d'anar a l'atac, encara que es descobrís defensivament: o tot o res. És la negociació d'ara fins a final de temporada.

El Barça ha sortit amb el mateix onze que davant del París Saint-Germain, amb el matís que, aquest cop, el 3-4-3 havia d'adaptar-se defensivament amb Rakitic de lateral dret en fases llargues d'atac del València.

El conjunt xe, d'altra banda, ha assumit riscos quan el Barça ha iniciat el joc i ha buscat una pressió relativament alta que portés els blaugranes al risc. Munir ha deixat fer a Piqué, en primera instància, i Orellana i João Cancelo esperaven el seu moment per saltar sobre Mascherano i Umtiti. Només Ter Stegen feia possible la superioritat numèrica: hi havia un 3 contra 3 en línia defensiva i al mig del camp i un 4 contra 4 en l'última línia. 

El Barça ha hagut de tenir paciència per provocar el desajust defensiu i trobar un company lliure. 

Però aquest no ha sigut el principal obstacle del partit. Els problemes per al Barça han arribat en posicions més avançades, on els era difícil no encallar-se davant l'esquema valencianista. Repetint els patrons del dia del Deportivo, l'equip s'ha vist expulsat a les bandes, on es permetien les recepcions més còmodes.

Avui hi havia Neymar i Rafinha i la cosa pintava millor. Però l'equip no ha tingut tota la disciplina –o la paciència– tàctica suficient com per aprofitar-se de la situació i s'ha complicat encara més el context amb una tendència a anar cap a dins que ha densificat encara més el carril central. 

Fins al punt que Messi, en diverses fases del partit, s'ha enganxat exageradament a la banda per allunyar-se de la sobrepoblació al mig.

La fórmula ha sigut l'avís que necessitava l'equip per recuperar el rigor posicional i el mecanisme que l'argentí ha fet servir per agafar sensancions i evidenciar les ganes de liderar l'equip.

Ha sigut imprescindible que ho fes, de fet, perquè el València s'ha avançat en el marcador.

I el Barça ha posat la marxa de més que no portava posada i ha mogut millor el seu rival. L'espessor per dins ha continuat, però la velocitat de circulació era substancialment més alta. L'equip s'ha instal·lat a camp rival i ha buscat alguna esquerda, especialment amb moviments en ruptura.

La sacsejada ha sigut suficient per marcar dos gols, provocar una expulsió i capgirar el resultat. El gerro d'aigua freda ha vingut amb el 2-2 de Munir en l'última jugada abans del descans.

L'ensurt. Altre cop l'ensurt que ha fet que el Barça sortís a la represa amb l'accelerador posat, decidit a tornar a posar-se per davant. Dit i fet. Messi i 3-2. 

No ha sigut només qüestió d'activació, el Barça s'havia corregit els defectes del primer temps i ha interpretat millor l'escenari. Rafinha i Neymar han mantingut més bé les seves posicions obertes, permetent que l'equip no perdés l'amplitud que necessitava per atacar bé per dins. 

El València encara hi ha dit la seva amb un parell de contraatacs que haurien pogut tornar a complicar el panorama, però Munir no ha pogut amb Piqué en l'últim duel.

Només la falta de punteria blaugrana –i dues bones intervencions de Diego Alves– ha allargat l'emoció d'un partit que ha tancat André Gomes, en culminar l'enèssima aventura solitària de Neymar.

Més continguts de