Molts taps per al forat del lateral dret

Periodista I EntrenadoraSempre pendent de Leo Messi. Ja en la seva etapa al Barça, Martín Montoya havia de mirar què estava fent l’argentí per acomodar la seva posició i equilibrar-la en relació a ell. Per donar profunditat o mantenir-se obert o garantir una línia de passada una mica més enrere. Dissabte haurà de tornar a fer-ho, però al revés. Vestit de verd-i-blanc i en defensa dels interessos del Betis, el club al qual juga cedit pel Barça des del mercat d’hivern després de rescindir el primer acord de cessió amb l’Inter de Milà, Montoya haurà de seguir calculant els moviments de Messi per escollir la millor estratègia defensiva, especialment ara que, per la lesió de Vargas, li està tocant actuar com a lateral esquerre al conjunt andalús. “Venia decidit a jugar per la dreta, però també em trobo còmode per l’esquerra. El que passa és que dissabte em tocarà defensar el millor del món”, confessava dimecres en sala de premsa.

I en paral·lel a la mobilitat del 10, Montoya haurà de controlar les aparicions constants de la resta d’integrants del carril dret blaugrana, ja siguin Ivan Rakitic i Dani Alves, o Arda Turan o Sergi Roberto o Aleix Vidal o Douglas o, fins i tot, Adriano. Qualsevol dels laterals drets que té Luis Enrique en plantilla toparà amb Montoya, en una mena de mirall metafòric del que hauria pogut ser si el de Viladecans no hagués marxat a l’estiu per buscar minuts d’elit a Itàlia. Podria haver sigut ell qui es vestís de blaugrana al Benito Villamarín dissabte al vespre. Però no ho serà.

Paper residual amb Luis Enrique

La sortida de Montoya al juliol semblava inevitable. No hi havia lloc per a ell al lateral dret del Barça, un univers dominat des del 2008 per Dani Alves. Al brasiler se’l qüestiona de manera creixent des de l’últim any de Pep Guardiola, quan el seu rendiment va iniciar una subtil davallada, però van passant els candidats i ningú convenç més que l’ex del Sevilla. Tampoc ho va aconseguir Montoya, l’esperança que pujava humilment des de La Masia i que Luis Enrique havia conegut bé al filial. Montoya, però, no va arribar als 1.000 minuts en el primer any de l’asturià a la banqueta del Camp Nou. Entre els mesos de desembre i febrer va viure el seu millor trimestre a la plantilla, amb diverses participacions entre Copa del Rei i Lliga, però amb prou feines va arribar a la dotzena de partits.

Per això serà especial enfrontar-se demà al Barça. Montoya s’ho planteja més com a aparador positiu -aprofitant l’embranzida que ha significat el seu retorn a la lliga espanyola després d’un pas gairebé invisible per la Serie A italiana- que com a oportunitat de venjar res. El defensa aclaria dimecres que no té cap rancúnia contra el club que el va criar com a futbolista des que era benjamí i amb el qual encara té contracte fins al 2018. Tant ell com el seu representant, Juan de Dios Carrasco, contactat per l’ARA, no perden de vista que aquest és l’horitzó del futbolista i anuncien que al juny tornaran a Barcelona per revisar la seva situació. Sense pressa i amb tranquil·litat. Fins i tot amb l’esperança de fer-se un lloc al Barça si se suavitzen unes tensions amb Luis Enrique que el van fer seure sovint a la llotja i no a la banqueta. I si no pogués ser, no es descarta allargar la cessió, al Betis o en alguna de les altres ofertes que va rebre el jugador abans d’anar a Milà. “Seran coses que hauran de parlar entre els clubs”, es limitava a respondre el jugador per aclarir el seu futur.

Montoya, discret, prefereix no afegir-se pressió i afrontar el partit amb la serenor de sempre, conscient que per puntuar el Betis necessita fer un partit pràcticament perfecte i que coincideixi amb una actuació fluixa dels seus excompanys. El representant del jugador tampoc vol sumar-li exigències i deixava clar que ara no és moment d’obrir despatxos per parlar de res. El futur és “especialment incert” en el món del futbol. “Ja hi haurà temps”.

El millor aparador

No és una situació fàcil, ni per a Montoya ni per al Barça. Les dues parts saben que dissabte a Sevilla es tornarà a viure un d’aquells episodis que, últimament, han reactivat algunes opcions per reforçar la plantilla blaugrana. Després dels duels contra el Celta, el club es va convèncer que Nolito podia ser el fitxatge ideal per satisfer les peticions de Luis Enrique per millorar l’atac.

Entre l’opinió pública va passar, també, amb el lateral Héctor Bellerín després de l’eliminatòria contra l’Arsenal, i també amb els migcampistes Denis Suárez després d’empatar al Madrigal i Allen Halilovic després d’enfrontar-se a l’Sporting de Gijón. Altres vegades les mirades s’havien centrat en com ho feia Deulofeu, Fontàs o Araujo.

Fer-ho bé contra els teus té premi, és un aval. Encara que des del club es mantingui que el seguiment és global de tota la temporada i no puntual d’un dia, cada actuació d’un blaugrana o exblaugrana en l’enfrontament directe eleva considerablement el suport mediàtic d’un possible retorn al Camp Nou. Fins i tot els partits contra el Reial Madrid subratllen el nom en l’agenda de l’àrea esportiva blaugrana.

Més candidats que garanties

I és una agenda que no comptava haver-se de tornar a obrir per resoldre el forat al lateral dret, una qüestió que a l’estiu el Barça presumia d’haver resolt amb una renovació (Alves), dues incorporacions (Aleix Vidal i Douglas) i una sortida (Montoya). Però el cert és que el partit de demà davant del Betis coincideix amb un dels moments en què el debat sobre la posició està més encès que mai a l’entorn blaugrana. Fins i tot s’ha ampliat a la banda esquerra, on el rendiment irregular de Jordi Alba -que ha coincidit amb el mes de baixa de Jérémy Mathieu- i l’absència assumida d’Adriano han activat més d’una alarma interna per equilibrar la línia defensiva de l’equip.

Dubtes per encaixar Aleix Vidal

Però és al lateral dret on no hi ha res que sigui gaire clar. Les últimes desconvocatòries d’Aleix Vidal han alimentat una polèmica que no sembla que hagi de tenir una resolució clara a final de temporada. El nou fitxatge no acaba de quallar, especialment després d’una lesió que va frenar la seva inclusió al grup. El cos tècnic, a més, no està trobant en el jugador l’adaptabilitat tàctica que anunciava la seva polivalència i costa fer-lo encaixar en l’exigència posicional dels esquemes blaugranes. La seva gestió de la suplència, afectada pel Periscope de Piqué a l’avió, tampoc l’ajuda a integrar-se en la dinàmica.

No és l’únic cas. S’ha assumit que Douglas ni tan sols és candidat a la banda dreta i el seu paper és totalment residual. I en el recurs de moure de banda Adriano tampoc s’hi ha pensat en els dies clau.

Al final, pel que fa a especialistes, tot segueix com sempre: en mans de Dani Alves. La necessitat de vendre del club ha tornat a penjar-li el cartell de transferible, malgrat que va renovar fins al 2017 després d’un llarg estira-i-arronsa amb el president Josep Maria Bartomeu. De veure’s fora del club va passar a imprescindible, i ha demostrat altre cop la seva fiabilitat competitiva. Fins i tot ha lluït més precisió en accions prop de la línia de fons, amb assistències destacades en els últims partits.

Però al brasiler li ha sortit un inesperat competidor els últims mesos, un Sergi Roberto que és molt més que el dotzè jugador de la plantilla. El migcampista de Reus, menys ràpid que Aleix Vidal, menys insistent que la millor versió d’Alves i menys defensor que Montoya, és qui entén millor el joc quan s’incorpora a l’atac i qui aglutina millor el que demana Luis Enrique al lateral dret. No intueix el que farà Messi tan bé com Alves -el factor que encara fa imprescindible el brasiler-, però s’hi comença a acostar, còmplice amb Rakitic a la medul·lar.

Jugui qui jugui dissabte, coincidirà amb Montoya. I, com ell, haurà d’anar controlant de reüll el que faci Messi. Perquè, al final, anul·lar l’argentí o fer-lo fluir ho determina tot.