22/01/2017

Què fas quan no pots aspirar al màxim?

2 min
Georgios Bartzokas

Poques persones coneixen millor la secció de bàsquet del Barça que Aíto García Reneses, que va tenir un paper clau en la professionalització de la seva estructura. Quan molt pocs clubs tenien clara la importància del que passava fora del parquet, el tècnic va liderar la creació d’un model que s’ha mantingut gairebé sense canvis durant anys. “Va ser el primer cas en què un entrenador va contractar el seu president”, bromeja Salvador Alemany, que té clar quin era el seu tret definitori: “El títol no era l’únic important, i es podia pensar a mitjà termini”.

Treballar al Barça significa tenir clar que la pressió de l’entorn magnifica la importància dels resultats i que sovint fa aparèixer urgències inesperades. Atabalats pel dia a dia, clubs com el blaugrana necessiten tenir persones que siguin capaces d’aixecar la vista més enllà del pròxim partit, una virtut que entrenadors, aficionats i periodistes no acostumem a compartir. Els estats d’ànim no poden marcar les decisions estratègiques.

“Si no pots aspirar al màxim, has de treballar amb un equip que pugui aspirar al màxim d’aquí uns anys”, recorda Aíto. Per seguir aquestes instruccions, però, es necessita fer un diagnòstic objectiu de quina és la situació real de l’equip, ja que si no els anys van passant. El pitjor de l’última etapa culer no és que no s’hagin aconseguit títols sinó que s’ha deixat de construir per al futur. És cert que la secció ha tingut algunes sortides de jugadors joves que tenien contracte, com ara Mario Hezonja, Àlex Abrines o Tomás Satoransky, però la sensació general és que s’han anat posant pegats per sobreviure al dia a dia sense pensar gaire en com revertir la situació. L’acomiadament de Joey Dorsey, els fitxatges de Jonathan Holmes, Alex Renfroe i Vítor Faverani o la recuperació del cedit Moussa Diagné amb la temporada ja començada són bons exemples de com anar improvisant. Les lesions han accentuat la fragilitat d’una planificació nefasta que no se sosté per enlloc.

Entrevistat per Rut Vilar, Satoransky feia diumenge un bon diagnòstic de la situació de la secció a les pàgines de l’ARA. “Massa canvis de jugadors; el Barça no ha pogut mantenir el grup en els últims anys, i en part també és culpa meva, que vaig marxar del club. El Madrid té identitat, i el Barça no. I sense això, a l’Eurolliga és molt difícil competir”, assegurava.

La crisi de resultats ha fet més evident la poca sintonia que hi ha entre els diferents despatxos d’una secció blaugrana en què alguns dediquen més hores a mantenir el seu lloc de treball que a buscar solucions a mitjà i llarg termini per a un equip que ha anat envellint a marxes forçades.

stats