Publicitat
Publicitat

VALLPARADÍS

El vertigen d’un currículum per omplir

Unes hores després de disputar el seu últim partit com a jugadora de bàsquet professional, Noemí Jordana va començar a fer classes d’educació especial en un col·legi de Peralada. L’excapitana de l’Spar Citylift Girona va acceptar una substitució temporal per fer d’interina. “Va anar tot molt ràpid, i esclar que espanta. El meu currículum laboral està buit i ara he de començar a donar-hi forma -diu, encara sorpresa per les mostres de suport rebudes-. No sabia que tanta gent em tenia estima”, reconeix.

La trajectòria esportiva de la base catalana és un exemple de com adaptar-se a les necessitats de cada equip amb diferents rols. “Els minuts a la pista no són un dret adquirit i per guanyar-te’ls has de treballar molt cada dia. La gent jove no té aquesta mentalitat, però a mi em van ensenyar a fer les coses així. He tingut la sort de compartir vestidor amb algunes de les millors jugadores del món i eren les que més s’esforçaven. Aquesta temporada, amb 36 anys, era jo la que treia les pilotes per entrenar”, apunta l’exjugadora, que aprofitarà l’estiu per fer moltes visites que tenia pendents. “Les pretemporades dels equips gairebé mai em permetien viatjar i ara penso recuperar el temps perdut. Suposo que serà el moment en què realment seré conscient de la nova etapa de la meva vida que he encetat, perquè ara encara no he tingut gaire temps per pensar-hi”, diu la base, que ha pogut completar la majoria dels seus somnis esportius. “Les lesions m’han respectat. L’únic, però, va ser quedar-me sense disputar els Jocs Olímpics del 2004: em va saber greu”, recorda.

Un altre exemple de canvi de vida és el de Jordi Villacampa. Després de gairebé 40 anys a la Penya, l’exjugador i expresident del club badaloní es va embarcar dilluns en una missió de Proactiva Open Arms per la Mediterrània. “És una decisió meditada. Sé que no vaig a Disneyland. He seguit aquesta ONG des de fa temps i sé què fan i amb què es troben. La veritat és que em trobaré amb coses davant de les quals no sé com reaccionaré, però tinc ganes d’anar-hi -assegura Villacampa, que està disposat a fer el que faci falta-. No soc ni metge ni socorrista, així que ajudaré amb el que pugui, vigilant el mar o repartint mantes. Si cal, pelaré patates. Tinc 53 anys i he sigut un privilegiat. He fet el que m’ha agradat, he viscut bé i no em puc queixar de res, però soc sensible al drama dels refugiats i ara hi vull aportar el meu gra de sorra”.

Més continguts de

PUBLICITAT
PUBLICITAT
PUBLICITAT