Publicitat
Publicitat

LA RUA DELS CAMPIONS

Com una breu cavalcada de Reis

Un quart d'hora abans de l'inici oficial de la rua blaugrana, a les cantonades de part del recorregut ja és impossible agafar un bon lloc. Hi ha molts nens. Desenes de nens. Centenars de nens. I, sobretot, centenars de nenes. De totes les edats i orígens que canten junts l'himne del Barça de manera espontània. La majoria van vestits de blaugrana de dalt a baix. Sabent els preus de les diverses peces de l'uniforme del bon nen culer, pateixo per la integritat física de més d'un. Vostè sap el valor del que porten a sobre? Més que un quilo de coure!!!

Als voltants hi ha un ambient estrany. Sembla que hi hagi poca gent, però és una percepció estranya. El que passa és que són dos allà, quatre aquí, tres més enllà. Ningú camina sol (¿serà d'aquí que ve la famosa frase fetitxe del Liverpool, d'un dia que anaven a celebrar un títol?). Només veig una senyora sola. Puja pel carrer Numància. És la clàssica iaia decidida. Pantalons de tergal marrons, samarreta del Barça i caçadora de iaia decidida. Són les 19.41 h. A la plaça del Centre s'esperen ja cinc files de persones a banda i banda. Reparteixen petites banderes del Barça de plàstic. Un senyor que va amb un nen agafat de la mà en porta 8 a la motxilla. Pregunta: per què deu voler un senyor 8 banderes del Barça de plàstic amb un pal també de plàstic? Mentre reflexiono la resposta observo una situació que em provoca una altra pregunta transcendent: per què a l'avinguda de Madrid (juas, juas, quin carrer més de la broma per fer una rua blaugrana, oi?). Doncs això, per què a l'avinguda que té nom de la ciutat on viu i treballa Mourinho hi ha més gent esperant a la banda de mar que a la banda de muntanya? Sigui com sigui, a les 19.45 h. la gent comença a envair la calçada i deixa un estret passadís estil volta ciclista. Els pares i les mares fan fotos i més fotos dels fills, de l'ambient, de la parella. El món digital permet l'excés, després ja esborrarem les que no ens agradin o surtin mogudes (que acostumen a ser el 99.99%). D'un balcó de l'avinguda de Madrid/Alcolea (Madrit, juas, juas, cada cop que ho penso em pugen com unes pessigolles de la part baixa de mi mateix), cauen paperets amb els colors blaugranes. Molts paperets. O s'han passat una setmana retallant fulls o s'han comprat un sac de 50 quilos. A la cantonada amb Joan Güell hi ha 6 ciutadans asseguts amb cadires al sostre d'una Ebro de color crema. Acompanya l'escena un ninot de l'avi del Barça a mida natural i una copa, també mida natural.

Són les 19.55 h. Al fons ja es veuen sirenes. La gent ocupa els sis carrils de l'avinguda. Ja són aquí. Ui, quins nervis!!! La Guàrdia Urbana de BCN a cavall fa espai. A la banda de mar van tres furgonetes de la Guàrdia Urbana. A la de muntanya les 3 furgonetes són dels Mossos (i de les Mosses). Just davant de l'autocar circulen 3 membres més de la Guàrdia Urbana a cavall, però aquest de gala. I passen els jugadors. No van molt de pressa, però tot passa molt de pressa. Tant que ja han passat 8 furgonetes més de policia, 6 mòbils d'emissores de ràdio, 4 màquines d'escombrar i uns quants escombriaires a peu. En 30 segons desapareix tothom. La poca gent que queda es mira les fotos que ha fet. Un fill li pregunta a son pare: "Papa, que era allò que es llançaven els jugadors pel cap?". "Cervesa", respon. I quan ja ho ha dit es queda com aturat i pensatiu. I sap vostè en el que pensa? El que pensaven altres milers de pares: que els seus fills acabaven de veure els seus ídols celebrant un triomf amb una pluja de suc de civada. Imatge per reflexionar.

Més continguts de

PUBLICITAT
PUBLICITAT
PUBLICITAT