La carta als Reis dels pericos
Tot i que la proximitat de l'arribada dels Reis amb el partit de diumenge ens podria fer caure en l'error, estic convençut que en les cartes periques d'ahir el desig més repetit no té res a veure amb el derbi: volem guanyar la nostra cinquena Copa (la de l'altre rei). Primer de tot tocarà guanyar el Còrdova al nostre camp: no sembla impossible.
Jo sóc de la generació perica que va viure tota la infància i joventut sense un sol títol. Als 23 anys em va arribar una oportunitat que semblava la primera i l'última. Però aquell 18 de maig del 1988 a Leverkusen en què faltaven poc més de 30 minuts i teníem tres gols de marge i Lauridsen no era ni a la banqueta... Mai oblidaré Clemente. Sortint del camp alemany després d'haver perdut als penals, vaig plorar per primer i últim cop a causa del futbol. Estava convençut que allò que semblava impossible i teníem tan a prop era efectivament impossible. Però no. Dotze anys després, hi ha un punt d'inflexió. Semifinals de Copa contra el R. Madrid. Anada al seu camp (0-0). A la tornada, gol de Martín Posse (1-0). Tenim la final a la butxaca. Però som l'Espanyol: a l'últim minut s'escapa el bosnià Balic, es queda sol davant Cavallero, xuta... i surt fregant el pal. Aquell dia va canviar el nostre destí. Aquell xut desviat va ser l'origen del "murri" del gran Eudald Serra a la final de València, dels 4 gols al Saragossa en la següent final, d'arribar a una altra final de la UEFA i fins i tot de l'agònic gol de Coro que ens va salvar de l'abisme. Des d'aleshores tot s'ha tornat més difícil (els pobres som més pobres i els rics més rics), ja sabem qui són els Reis, però també sabem que som capaços de gairebé tot.
Hi ha ben bé dues generacions de pericos que s'han acostumat a guanyar algun títol de tant en tant; que han après que no hi ha remuntada impossible: ja no demanem perdó per existir, ni ens sentim uns desgraciats. Si em dediqués a l'autoajuda diria que aquella ràbia que ens identifica l'hem convertit en energia positiva.
Sobre aquesta possibilitat de guanyar la Copa es destaquen dues senyals de l'atzar: la numèrica (2000, 2006, 2012) i la sort que, tot i l'estranya derrota d'ahir, hem tingut en el sorteig. Però jo tinc un argument més definitiu: aquell equip tan modest i honest que últimament ho guanya tot no pot aquest any guanyar la Copa que porta el nom del sogre d'un dels seus mites i patró, encara ara, de la seva Fundació. Barrejar tanta puresa amb aquests -presumptes- afers foscos... No m'ho vull ni imaginar.
