Esports 29/05/2015

Les cendres de San Mamés

Alguns aficionats escampen les cendres de familiars morts als estadis

Mariann Vaczi
3 min
Un dels últims partits al vell San Mamés. El famós arc de tribuna ara és en un camp de la ciutat esportiva de Lezama.

Bilbao“Després de diverses biòpsies sabia que la meva germana ens deixaria”, em va confessar un aficionat de l’Athletic el 2012 durant la meva investigació antropològica sobre el futbol basc. “A casa en parlàvem amb tota naturalitat. Ella va demanar ser incinerada i que les cendres les repartissin entre els seus germans. I jo li vaig dir què pensava fer amb la part de cendres que em tocaven: escampar-les a San Mamés i anar cada partit a visitar-la a la Catedral. On podria estar millor? La podria visitar sovint i si els lleons necessitessin ajuda... ella ens ajudaria!”, em va dir.

L’antropologia ha investigat al llarg dels anys com les cultures s’enfronten a la mort. Els rituals funeraris representen una infinitat de creences i sistemes de valors que reflecteixen la idiosincràsia cultural d’una comunitat, així com la seva visió cosmològica arrelada en les pràctiques religioses tradicionals. Una de les preguntes que van motivar la meva investigació va ser el sentit d’escampar les cendres humanes als estadis de futbol. Alguns clubs opten per negar l’existència d’aquestes pràctiques però el cas és que els jugadors es queixen sovint de la presència de les cendres a la gespa. Donant resposta a les necessitats espirituals dels seus fans, es construeixen jardins del record i columbaris als estadis. El Barça va anunciar a principis del 2014 la seva intenció de construir al Camp Nou el columbari més gran del món, amb capacitat per a 30.000 urnes. I és que a les visites guiades al Camp Nou s’havien detectat casos de fans que aprofitaven l’ocasió per escampar les cendres a la gespa. Treballadors del Benito Villamarín també van alertar del fenomen i estadis com el Calderón o Cornellà-El Prat ja tenen columbaris.

Una salvació amb ajudes

Els camps de futbol a nivell simbòlic representen un sinònim de bona mort, espais de litúrgia postmoderna on els aficionats que han mort van passar, sens dubte, alguns dels millors moments de la seva vida i on, mitjançant la força emotiva generada en cada partit, els morts continuen exercint la seva influència sobre la comunitat dels vivents. “Sembla mentida, però així va ser”, m’explicava aquell bilbaí que va escampar les cendres de la seva germana. “Ella va salvar l’Athletic quan vam estar a punt de baixar. Se’n va anar l’agost del 2005 i al setembre començava la tràgica campanya que gairebé ens envia a Segona. Anaven passant partits, l’Athletic anava de pena i jo anava deixant per a més endavant complir la meva promesa. Al principi no vaig creure que hi pogués tenir cap relació, però la temporada estava acabant, l’Athletic estava a punt de baixar i encara no ho havia fet! Fins que només quedaven tres partits. Llavors vaig entrar mitja hora abans del partit contra el Saragossa i em vaig dir: «Txala, o ho fas ara, o te’n penediràs tota la vida». I portar aquesta cosa a sobre! Li vaig demanar permís a un segurata i ell em va dir que l’hi demana molta gent. Em va obrir la porta per entrar a la sagrada gespa de la Catedral i vaig complir amb la paraula donada a la meva germana. I aquell partit el vam guanyar. I el següent també... I l’últim contra el Barça també. L’Athletic estava salvat! No m’ho podia ni creure, perquè era pràcticament impossible. Però aquí tenia la meva germana, fent de jardinera de San Mamés. La meva germana va ser clau. La Maitetxu ens va salvar. No en tinc cap dubte”, defensa aquell aficionat.

L’entrenador del Liverpool Bill Shankly se’l recordarà, entre altres coses, per haver afirmat que “el futbol no és qüestió de vida o mort, és molt més important que això”. Als estadis, cenacles del món de les passions més mundanes, els aficionats redefineixen el sentit del seu club fins a la mort i també en el més enllà.

stats