Publicitat
Publicitat

LA PÀGINA BORDA

El clàssic del Dia de la Marmota

Els Ultras Sur coregen el nom de Mou mentre el Bernabéu abandona en silenci per estalviar-se els últims minuts de tortura i s'anul·len les reserves habituals per als sopars celebració postpartit. És l'última escena de la funció de dissabte i descriu com ha quedat el madridisme. No tant per la resignació en la derrota, perquè ja és el sisè cop consecutiu del Barça a Madrid, sinó pel fet que només els més radicals segueixin instal·lats en el camí que marca el dit de Mourinho. La seva credibilitat ha quedat tocada.

El Madrid és com un hàmster corrent per la roda de la gàbia per avançar sense adonar-se que no es mou de lloc. O com Bill Murray obrint els ulls cada matí per descobrir que encara és al Dia de la Marmota. Resulta fàcil imaginar-se Mourinho sortint del llit cada jornada de clàssic convençut que, aquest cop sí, els canvis farien efecte i la victòria li somriuria. Quan més fort s'ha sentit ha imaginat un plantejament ambiciós i s'ha emportat una maneta. Acte seguit s'ha atrinxerat darrere un trivot, però el rendiment ha estat pírric: una Copa guanyada a la pròrroga. Aquests dies Mou ha tornat a sentir-se amb forces, ha aparegut Özil, ha tornat a ser ambiciós però el resultat ha estat el de sempre.

Han anat variant les excuses. Per l'argumentari mourinhístic hi han desfilat àrbitres, la UEFA i l'Unicef. L'última a conspirar en contra seu és la sort. N'ha de tenir molta, de sort, i potser alguna cosa més, si pretén que els seus jugadors s'ho empassin. A les ordres del portuguès hi ha jugadors que s'han vist obligats a tensionar relacions personals amb companys de selecció per evitar-se problemes. La militància absoluta que imposa Mourinho només resisteix si hi ha resultats o si ets un Ultras Sur. Li pot passar factura.

Tot el que té forma pot ser definit, i tot el que pot ser definit pot ser vençut. La frase, del xinès Sunzi, té més de 2.000 anys però la firmarien Mourinho o Ferguson. No saben a què s'enfronten quan tenen el Barça al davant perquè no és un rival amb una forma fixa. És un ens futbolístic capaç de mutar amb la versatilitat d'un Blandi Blub letal en qualsevol moment del partit. Capaç de plantar-se amb una línia de tres al Bernabéu tot i encaixar el gol més matiner de la història dels clàssics. Capaç de tot això per la fidelitat a la idea futbolística que l'empara.

El Madrid és molt millor que 18 equips del campionat i potser amb això en té prou per guanyar la Lliga. L'hegemonia (i potser la moral) les ha perdut clàssic a clàssic.

Més continguts de

PUBLICITAT
PUBLICITAT
PUBLICITAT