Tot comença amb una passada
La jugada més important de la història del Barça es desferma a partir del moment en què la pilota arriba a Alves, que centra més o menys com pot, Eto'o controla malament, Messi recull la pilota després d'un error garrafal d'Essien, i intuïtivament la cedeix a l'espai, on Iniesta remata, com va dir ell mateix, des del fons de l'ànima.
Aquesta és la seqüència que recorda tothom i que va associada a un patiment extrem: tant és així, que la seqüència és angoixant fins i tot quan la veiem repetida ara, perquè malgrat que sabem com acaba, sembla mentida que la centrada no se'n vagi a fora, que Essien pugui cometre aquell error, que Messi no intenti la jugada individual i trobi l'últim espai per Iniesta. I encara és més inversemblant que sigui Iniesta qui acabi la jugada i contacti la pilota amb aquella determinació.
Però si rebobinem una mica, ens podrem fixar amb un detall molt rellevant. La seqüència comença molt abans, amb una conducció fallida d'Iniesta. Després d'uns tocs la pilota arriba a Piqué. És allà on es produeix el gest decisiu: Piqué aixeca el cap, veu Xavi i li passa la pilota. El Barça es troba en una situació desesperada, no queda temps. L'equip sap que els trens de vegades es perden i tarden dècades a tornar a passar, que tot el gran joc que s'ha fet els mesos precedents es pot esfumar si no es confirma amb algun gran resultat. Xavi rep la pilota i pren la decisió justa: en lloc de deixar-se endur per la urgència i intentar penjar una pilota a l'olla, decideix ser fidel a la idea sagrada que li van ensenyar des de petit. De sobte, a punt del col·lapse, emergeix La Masia. Prenent fins i tot un risc que la majoria d'entrenadors desaconsellarien, obre la pilota cap a la banda en una passada que recorre més de vint metres per arribar a Alves. És una nit fosca, el Barça està ofegat i no li surt res, no queda pràcticament esperança, i tot i així, Xavi pren la senzilla però gens evident decisió d'obrir la pilota a la banda dreta, de seguir jugant a l'únic joc que sap i no perdre el rumb. Aquella passada amb efecte, que dibuixa una preciosa mitja circumferència, és l'última decisió cerebral de la jugada de les nostres vides, perquè a partir d'aquell moment Alves i companyia, fins a arribar a Iniesta, ja només actuen amb el cor. És per això que la passada de Xavi a Alves és fins i tot commovedora. És un acte de fidelitat insubornable a una idea, i conté un missatge que val per a qualsevol aspecte de la vida: facis el que facis, et trobis com et trobis, no renunciïs mai al que t'han ensenyat.
El que ve després de la passada de Xavi ho sap tothom i és profecia. El gol no és ni tan sols un gol, és el gran punt d'inflexió en la història del Barça i del Chelsea. Allà va néixer la llegenda de Guardiola i del millor equip probablement de la història, però allà també va rebre el cop de gràcia una gran generació, la de Drogba a Lampard. Veure aquelles imatges posa la pell de gallina i certifica que cap esport com el futbol és capaç de generar una situació tan límit com la del minut 93 a Stamford Bridge. I com que d'això n'érem tots conscients, és així que es va produir l'esclat d'alegria més gran que es deu haver produït mai amb un gol a Barcelona: tots tenim el nostre record d'on érem, de qui vam abraçar, a qui vam trucar, i de qui ens vam recordar. Però tot aquell corrent imparable d'emocions va començar amb una passada de Xavi, pensada, precisa i fidel al seu passat. Al futbol, com a la vida, qualsevol gol comença amb una gran passada.
