Una comissió per a Gerard Piqué

Determinada premsa de Madrid funciona més des de la tensió que des de la informació. Si aquesta és la teva premissa, construir mediàticament el teu enemic és obligat i això inclou parlar-ne tothora, subratllant-ne les tares, faltes i defectes. Si són reals o imaginats (o exagerats fins a la distorsió) ja és un altre problema. Els diaris esportius i les tertúlies televisives del ram no s’escapen d’aquesta lògica. Evidentment, també hi ha hooligans mediàtics del barcelonisme, però no tenen els recursos de mitjans de què disposa el madridisme més frontista. I, en aquest tauler de joc, Piqué -com a bon defensa- és una torre cobejada. És una peça feta de la millor fusta amb què es pot fabricar els enemics: segur d’ell mateix, explícit en les seves idees polítiques, atractiu i casat amb una sex symbol global, còmode en l’esbroncada i que, per a més inri, pertany a un equip guanyador. Si fossin justos, li pagarien comissió. A compte dels diaris venuts.