Publicitat
Publicitat

L’ALTRA MIRADA

El corfbol o com fabricar èxits des de l’anonimat

La selecció catalana, amateur, es va penjar fa tres mesos el bronze a l'Europeu d'Holanda

“No és fàcil d’explicar. A veure. És un esport molt peculiar. S’assembla al bàsquet. Hi ha una espècie de cèrcol, però una mica més alt, sense taulell. No es pot fer botar la pilota, és col·lectiu, mixt i poca cosa més”. L’internacional absolut amb Catalunya Javier Navarro ha fet en infinitat d’ocasions l’exercici d’intentar sintetitzar de manera pedagògica, “d’anar per feina”, l’essència del corfbol, el seu esport. “Els jugadors assumim que el gran públic no el coneix. Abans era més exagerat. La cosa ha anat canviat amb els anys. Ara hi ha gent que n’ha vist un partit per la televisió o, sense saber-ho, l’ha practicat a l’escola”, comenta.

Combina un somriure amb una resignació que hauria de ser inusual només tres mesos després d’haver-se penjat el bronze en batre Portugal (12-16) a l’Europeu de seleccions que es va disputar a Holanda. Va ser el primer metall de l’equip, amateur a nivell estructural però reconegut internacionalment des de fa 12 anys. El premi va arribar als Països Baixos, la Meca de la disciplina, que consisteix a fer passar la pilota per una cistella sobre un terreny de joc de 40x20 m (les mateixes mesures que els d’handbol). Els equips els conformen quatre nois i quatre noies que es reparteixen a cada banda del camp segons siguin defensors o atacants. “És una llàstima que la gent no en sigui conscient, però aquest esport aglutina diferents valors. És cooperatiu i mixt, un dels factors diferencials. Arrosseguem una càrrega social potent, molt interessant. La preses de decisió són conjuntes i es creen relacions molt estretes”, explica Berta Alomà, una segona integrant del conjunt nacional. Dibuixar un paral·lelisme amb els esports de masses evidencia la ironia -i la incoherència- de l’escenari. “Com molts altres, estem eclipsats pel futbol i pel bàsquet, que ho monopolitzen tot. La gent veu a les notícies què ha esmorzat Leo Messi, no l’última hora del corfbol. I és totalment comprensible. Els èxits de la selecció sènior són la millor promoció”, apunta Navarro. La notorietat, però, no es tradueix en ajudes. “Hem sortit als mitjans. Està molt bé, sí, però necessitem més. Seguim sense ser professionals. Treballem per amor a l’art”, diu Alomà, enginyera de professió, relativitzant el valor de les medalles. “Que un internacional hagi de fer front a les despeses d’un campionat no hauria de ser normal. La gent ha de treballar per guanyar diners i poder jugar al corfbol. He tingut companys que han renunciat a l’equip perquè no s’ho podien permetre”, afegeix. La Federació Catalana, en el mateix vaixell, viu pendent d’apuntalar econòmicament el projecte. “És l’aspecte més difícil. Tenim una base sòlida, amb 500 llicències, però depenem de l’ajuda del Govern i de l’aposta dels espònsors, que són pocs”, diu el president, Francesc Serra.

El també membre de l’UFEC troba explicacions en la situació que travessa el país: “Les federacions no podem demanar els diners que costen les activitats a les famílies, que cada cop tenen menys poder adquisitiu. Això no canviarà fins que ens desvinculem d’Espanya. Ara som un estat no independent que té competències esportives exclusives però que no té els recursos que hauria de tenir. També hem d’assumir que competim a nivell internacional, i això té un preu”, comenta. Aquest peatge, pagat de bon grat, evidencia el potencial de l’esport de casa: “El corfbol ha demostrat que els èxits catalans són possibles. Però la gent sap llegir entre línies. Sovint els èxits espanyols només s’entenen pels jugadors catalans. Ens mereixem més equips que defensin els colors de Catalunya”, remata just el dia que un dels clubs catalans més destacats, el Vallparadís, aconseguia el seu millor resultat a l’Europa Cup, amb la quarta posició.

Més continguts de