La cursa de natació més màgica dels Jocs
Els Jocs Olímpics de París del 1924 simbolitzen el romanticisme. Una època daurada de grans duels, de bogeria mediàtica però d'ideals. Després de la Primera Guerra Mundial i d'uns Jocs Olímpics encara una mica improvisats el 1920 a Anvers, els de París van simbolitzar la maduresa de l'olimpisme. I cap altra obra d'art com el film de Hugh Hudson Carros de foc reflecteix millor l'esperit d'aquesta època de cavallers en calça curta. La història de l'escocès Eric Liddell, un pastor protestant que corria per glorificar Déu, i de l'anglès jueu Harold Abrahams, que corria per superar el menyspreu rebut a la universitat per la seva religió. Una història atemporal de final feliç, amb Abrahams com a guanyador de l'or en els 100 metres i Liddell en els 400.
La vida té la capacitat de crear guions reals a l'altura dels relats imaginaris més originals, com va passar amb Liddell, que va morir en mans de soldats japonesos durant la Segona Guerra Mundial, quan feia de missioner a la Xina. Abrahams, en canvi, va morir en pau a casa seva, ja convertit al cristianisme. Abrahams i Liddell van protagonitzar el 1924 duels meravellosos amb els atletes nord-americans, i les seves fites són més recordades que la irrupció del futbol uruguaià o els èxits en les curses de mitjana i llarga distància d'una generació daurada de corredors de Finlàndia, els finesos voladors liderats per Paavo Nurmi.
D'aquells Jocs del 1924 en queda injustament oblidat el gran duel de la final dels 100 metres lliures de natació. Un altre duel digne d'un film. Als Jocs Olímpics del 1912 i del 1920 un hawaià havia enamorat tothom després de penjar-se l'or i d'envoltar-se d'una aurèola màgica. Es deia Duke Kahanamoku, i els europeus paraven bojos per veure aquest indígena hawaià de qui es deia que era príncep, cosa que no era certa. Membre d'una històrica família d'aborígens hawaians, Kahanamoku era un atleta privilegiat que va trigar anys a aconseguir que la federació americana el seleccionés, perquè no era blanc. Però les seves marques li van acabar obrint les portes dels Jocs, on no tenia rival.
Criat a les platges de Maui, Kahanamoku va ser el primer nedador mediàtic. Un cop es va retirar va fer d'extra a Hollywood i va protagonitzar exhibicions d'un vell art hawaià que acabaria convertint en el surf modern. De fet, ell va adaptar les taules als nous temps i una exhibició seva a Sydney va introduir el surf a Austràlia.
El 1924, però, Kahanamoku va ser derrotat en la final per un jove nascut a l'Imperi Austrohongarès però criat a Chicago. Un jove que havia mentit sobre el seu lloc de naixement per poder competir com a americà. Amb un físic increïble i una tècnica depurada, aquest jove va derrotar Kahanamoku i el seu germà, segon i tercer, i va completar un podi dels 100 lliures format només per nord-americans. Era Johnny Weissmuller, un nedador que dominaria les piscines fins al 1928 i guanyaria un total de cinc ors olímpics. El 1932, Weissmuller faria el salt al cinema per protagonitzar la primera entrega de Tarzan , una feina que li donaria encara més fama i diners. Però si aquella final del 1924 no és gaire recordada, els seus protagonistes sí. Un com a actor i l'altre com a pare del surf.
