Publicitat
Publicitat

ESPÈCIE PROTEGIDA

En defensa de Rufián: estima com vulguis

L'Espanyol només podrà créixer si aconsegueix captar no pericos

Tot i que hi ha partidaris de rentar la roba bruta a casa, penso que amagar els problemes és la millor manera de no resoldre’ls. I a l’Espanyol, ara que hem agafat tan bon ritme en el terreny esportiu (guanyar l’Eibar demà ens garantiria un final de temporada ple d’emocions) seguim discutint-nos per causes aparentment ben absurdes. L’última, la manera com hem viscut la impossible remuntada del nostre rival ciutadà (o metropolità que deia aquell senyor tan de la broma).

Hem rebut molts. Els que vam valorar el mèrit esportiu del Barça (recordant, això sí, l’ajut imprescindible de l’àrbitre); els que vam felicitar els nostres amics culers; els que ho vam viure al costat d’un sogre culer i estimat tot compartint (amb un grau variable de sinceritat) la seva eufòria en aquells set minuts històrics.

Però encara han rebut més els que es van alegrar de la victòria blaugrana. L’exemple paradigmàtic és Gabriel Rufián. “Periculer” és el qualificatiu més amable que rep. A partir d’això, molts neguen la seva sinceritat i honestedat quan es declara perico. La veritat és que em costa veure els avantatges de presentar-se públicament seguidor de l’Espanyol. Jo estic content que se’n declari. I no li demano que li tingui al Barça la mania que li tenim molts. Necessitem gent que parli de nosaltres, gent que expliqui que estima l’Espanyol. I com més famosos, millor. Que l’estimen a la seva manera: amb la fidelitat d’un amor de tota la vida, amb la passió de l’amor romàntic, amb la intel·ligència de l’estimació a un amic, amb la discontinuïtat del desig de nits esporàdiques...

Si volem ser grans hem de ser més. Òbviament, només podem créixer si captem no pericos. I, per tant, els que vinguin no seran com nosaltres, no tindran ni el nostre pedigrí, ni cap garantia de fidelitat eterna. Però si els maltractem, si demanem proves de puresa, si exigim que comparteixin les nostres fòbies, els estarem fent fora abans d’entrar.

Tot això, pensant en els pericos que, de bona fe, els costa veure com companys seus viuen el Barça d’una altra manera. Perquè també hi ha qui ataca Gabriel Rufián o m’ataca a mi dient-nos “periculers” per les nostres idees polítiques, pel nostre catalanisme (tan diferent el seu del meu, d’altra banda: ells ens posen al mateix sac). Amb això, fan el joc als que identifiquen Catalunya amb un club. Que és precisament contra el que molts lluitem.

Més continguts de

PUBLICITAT
PUBLICITAT
PUBLICITAT