Reivindicar París
L’última final sense Messi es va guanyar. El maig del 2006 a París, Messi es va mirar els toros des de la barrera, molt en contra del que havia estat somiant durant tota la temporada. Fora de la convocatòria, el crac destinat a marcar una època al món del futbol no va arribar a temps per recuperar-se d’una lesió muscular -en aquell moment de la seva carrera, les lesions l’afectaven massa sovint-. Passaran els anys i molt probablement el record de París quedarà en un segon terme de la nostra memòria col·lectiva perquè representa una mena d’aperitiu de tres finals lluminoses a Roma, Wembley i Berlín. Segur que Arsène Wenger encara té algun malson aquests dies recordant el moment en què va estar més a prop d’allunyar-se de l’etiqueta de perdedor. I és fàcil imaginar Víctor Valdés fent un parèntesi mental en l’infern que li ha tocat viure a Anglaterra per dibuixar un somriure recordant la seva participació decisiva per aturar el millor Henry.
Però hi ha motius per tenir-ho ben present. No es pot dir que amb aquella final comencés tot però sí que sense aquell títol tot hauria anat diferent. Potser més lent. És cert, el joc no va meravellar i, de fet, estem parlant de l’última final de Champions en què realment el barcelonisme va viure el partit patint perquè hi havia una opció real que s’escapés. La victòria contra l’Arsenal d’aquella nit de maig a París té més valor pel que va suposar en la mecànica del Cercle Virtuós que pel joc en si mateix. Era la segona orelluda després de perdre la virginitat el maig del 92 i, sobretot, va marcar el camí del que vindria després. L’entrenador del moment, l’enyorat Frank Rijkaard, ocupa un lloc per sota al hall of fame del Barça darrere de Guardiola, Luis Enrique i Cruyff, però no deixa de ser l’enllaç entre el Dream Team i la Renaixença gloriosa que vivim en aquest principi de segle.
Ara que anem tips costa recordar la fam amb què vam viatjar a la capital francesa. Ara que ja en tenim cinc toca reivindicar la importància de quan vam començar a parlar en plural. Ara que ens fem dir sí, senyor, hem de donar valor al dia que ens vam homologar com a candidats per a grans d’Europa. Del vespre en què una generació va prendre mides d’un podi des del qual es faria fotografiar amb confeti fins a tres vegades més. Sense el que va fer aquell equip no ens hauria esclatat als morros el cercle virtuós durant més de deu anys. Sense París, avui Arsène Wenger ens miraria per sobre l’espatlla perquè no hi hauria hagut ni Roma, ni Wembley 2.0, ni Berlín.
