Publicitat
Publicitat

Anàlisi tècnica

La defensa zonal embussa un Barça inquiet

Per desmarcar-se, Cal estar marcat

El Llevant venia amb la lliçó ben apresa d'anteriors herois del Camp Nou i va plantejar una barreja de molts partits de diversos equips contra el Barça. Plantejament de l'Athletic Club, amb un 1-4-1-4-1 taponant el centre, amb ajudes defensives dels homes de banda al més pur estil Rubin Kazan (a estones, defensa de 5 i de 6, amb Xisco i Juanlu entregats al desgast físic), i amb l'esperit de l'Hèrcules i tants altres equips en les sortides perilloses al contraatac.

La clau de l'entramat defensiu del Llevant va ser renunciar a les persecucions i marcatges home per home i apostar pel rigor posicional. Luis García va aconseguir que els seus jugadors entenguessin que el perill contra el Barça no són els futbolistes, sinó la zona. El perill és la pilota, però no en la zona pròxima on es juga, sinó en la zona allunyada on es jugarà. Els visitants van executar la consigna amb disciplina militar, cada jugador va mantenir la zona, fos quin fos el moviment del seu adversari, i les distàncies entre els jugadors es reduïen a mesura que l'atac culer s'apropava a la porteria de Reina. Però dominar l'art d'ignorar la pilota per concentrar-se en la zona durant 90 minuts és complex.

El Barça va estar espès durant el primer temps. No era ni per l'aturada nadalenca, ni per una suposada relaxació en un partit a priori fàcil. El problema dels de Guardiola era que el Llevant, aparentment, no es defensava. Quan els jugadors interiors buscaven la pilota en curt, ningú els perseguia. Si s'incorporaven Alves o Maxwell, ningú modificava la seva posició per pressionar-los, perquè el dibuix replegat del Llevant ja contemplava la defensa de les bandes. I tampoc els moviments de Pedro o Bojan generaven espais perquè no arrossegaven cap rival. Els primers 45 minuts, el Barça va jugar sense mirar què feia el rival, pendent només d'ell mateix. Va jugar com ho fa sempre, es va moure com cada dia, però l'efecte no era l'habitual. I, com que les sensacions no eren bones, com les ocasions no arribaven, l'equip va buscar en l'excés el que faltava. La densitat llevantinista era desesperant, i els jugadors es van moure més del que era necessari, van excedir-se en l'afany de participar del joc. Perquè, sense estar marcats a l'home, només vigilats amb la mirada, no els calia desmarcar-se. De fet, a cada moviment s'autodefensaven enganxant-se a un defensor visitant.

Ho va entendre el Barça al segon temps, il·luminat pel pas pels vestidors, i després que Pedro obrís la llauna amb un gol de rebot. L'extrem canari i Iniesta van ser el més llestos del partit i van destacar en el que tots dos fan millor: moure's quan toca, i amb la velocitat i la destinació adequades. Guiat per ells, l'equip va recuperar l'ordre.

Més continguts de