Publicitat
Publicitat

WIMBLEDON

El dia que la catedral del tenis va impulsar la modernitat

Fa 50 anys l’All England Club va evidenciar la necessitat del professionalisme

Wimbledon és la catedral del tenis. Ho és per la tradició del torneig més antic (se celebra des del 1877), organitzat per un club centenari (All England Club), que ha decidit conservar les normes d’etiqueta (jugar de blanc) i el Middle Sunday. El famós diumenge de descans que no només serveix per fer el te, sinó primordialment per cuidar i mimar les pistes d’herba després d’una primera setmana intensa de competició. Però Wimbledon també és la catedral pels grans partits entre llegendes d’un esport que, en certa manera, va canviar ara farà 50 anys.

En aquell 1967 el tenis encara es dividia entre amateurs i professionals, però feia anys que la distinció era hipòcrita. L’esperit amateur que volia preservar la federació internacional es contraposava amb el que passava: els jugadors feia temps que cobraven de sota mà per jugar. D’altres decidien fer el pas al professionalisme però perdien el dret a disputar, entre altres cites, els Grand Slams. El barceloní Andreu Gimeno va ser un d’ells. Manolo Santana, en canvi, va continuar sent amateur i va conquerir tres dels seus quatre Grand Slams en aquells anys en què la distinció era ja una disfunció evident que perjudicava el tenis i l’espectador, que va deixar de veure un grapat de fantàstics jugadors als grans escenaris del circuit.

L’australià Rod Laver n’és l’exemple evident. L’últim any d’amateur, el 1962, va ser capaç de guanyar els quatre Grand Slams. Després es va fer professional i no els va disputar durant cinc anys. Alguns es pregunten quants en tindria (en té 11), potser més que Federer. La prova és que va ser capaç de repetir títol en els quatre Grand Slams el 1969, quan feia un any que els tornava a competir, des del 1968, quan es va encetar l’era Open, també coneguda com a era moderna. És a dir, com és avui. Un esport obert en què tots lluiten pels mateixos títols en igualtat de condicions. Un canvi inspirat l’agost del 1967 a Wimbledon, on es va evidenciar la necessitat d’adaptar el tenis a la modernitat que li reclamaven els nous temps.

Gimeno i Laver, juntament amb sis professionals més (Stolle, Buchholz, Ralston, Hoad, Gonzales i Rosewall), van acceptar la invitació de l’aleshores president de l’All England Club, Herman David. Un home amb visió que va decidir que calia canviar la història. Amb aquells vuit professionals van demostrar el potencial que s’estava perdent. La final d’aquell particular torneig la van jugar dos australians amb una magnífica rivalitat: Laver va vèncer Rosewall, amb 12-10 en el set definitiu.

Va ser un partit que van veure 12.000 espectadors en directe i que va aixecar més expectació que la final oficial d’un mes abans que va guanyar l’amateur australià John Newcombe. Una prova irrefutable de la contradicció que vivia el tenis, palesa aquell estiu de fa 50 anys. Com diria un reputat cronista de l’època: “Quan s’ha crescut amb margarina és deliciós recordar el gust de la mantega”.

Els vuitens de final, a escena

Avui torna la competició a l’herba de Londres, on els grans favorits busquen els quarts. I només Federer i Nadal ho faran contra els teòrics rivals per l’ordre de caps de sèrie. El suís contra el búlgar Dimitrov i el manacorí amb el canoner Muller. Qui guanyi d’aquests últims s’enfrontarà al vencedor del castellonenc Bautista i el croat Cilic. Raonic s’enfrontarà a Zverev, a priori un dels duels més igualats. En el quadre femení, Garbiñe Muguruza afronta un examen d’autèntica aspirant a tot: la número u del món, l’alemanya Kerber. Per l’altra banda, el Halep-Azarenka centra totes les mirades.

Més continguts de