Publicitat
Publicitat

LLIGA

Tant els de Bielsa com els de Guardiola van jugar al límit un partit calculadíssim

El dia més físic, el dia més tàctic

Encara bullen les pissarres de Bielsa i de Guardiola. En el partit més físic, més intens i més èpic de tots, sota la pluja i sobre la gespa fangosa de San Mamés, l'Athletic i el Barça van oferir una batalla futbolística a tots els nivells.

Tàcticament, el partit va ser completíssim, amb tots dos rivals estudiats al detall, buscant-se les pessigolles atacant els punts febles del contrari. L'Athletic va ofegar la sortida de pilota del Barça i ho va fer ben amunt, sense complexos. Els de Bielsa van atacar amb molts efectius, de vegades amb els dos laterals incorporats, i això els va facilitar la tasca de pressió sobre la pèrdua. La implicació defensiva dels bascos va ser total. L'acció del primer gol, de fet, va sorgir d'una pilota aèria que va guanyar De Marcos a tres quarts de camp. Aquesta recuperació va permetre que Susaeta superés Mascherano -que va relliscar-, arribés fins a la línia de fons i centrés enrere perquè Ander Herrera controlés amb pausa i col·loqués el seu xut al pal llarg, impossible per a Valdés. Una delícia de gol.

La conseqüència d'aquesta forta pressió va ser que el Barça, travat en la base de la jugada, no pogués marcar el ritme de joc que volia i que sempre és capaç d'imposar sobre els seus rivals. Els blaugranes van intentar dominar el joc a través de la pausa del toc i la velocitat d'una visió de joc privilegiada. Xavi i Iniesta van llegir bé el partit per aparèixer des de la segona línia, acompanyats per un Cesc que ahir va fer de Messi en la posició de fals davanter centre. L'argentí, desplaçat a la banda dreta, va tendir a ocupar el centre per deixar el carril a Alves, però també va saber esperar allunyat de la pilota per obrir el camp en algunes fases del partit. L'habitual 4-3-3 semblava més aviat una mena de 4-4-2 amb rombe al mig i amb dos extrems, Messi i Adriano, enganxats a la línia de banda.

Els centrals no tenen marca

Aquesta disposició tàctica va deixar els centrals bascos sense una marca fixa i, mentre Amorebieta respirava tranquil amb Messi lluny de la seva zona i sense ningú concret a qui defensar, el seu company Javi Martínez es desesperava i perdia la zona per buscar carn, per defensar a l'home. A priori era Cesc qui havia de rondar per allà, però en molts moments aquesta funció de fixar els centrals la va dur a terme Iniesta, molt profund per dins.

Físicament, els jugadors van anar al límit en totes les pilotes dividides i fins al final del matx. El partit va tenir en molts moments una velocitat de més que va impossibilitar que algunes jugades poguessin acabar com haurien d'haver acabat en circumstàncies normals. Potser per aquest punt d'estrès, d'anar espitosos, de viure el partit amb -massa?- intensitat, la segona meitat va ser menys tècnica, menys tàctica i més de jugar amb el cor. Els dos gols finals, de fet, van venir de jugades embolicades a dins de l'àrea. Aleshores, tots dos tècnics -sobretot Guardiola, que va acabar amb Villa i Alexis sobre la gespa- ja havien apostat per decidir el partit en algun últim atac desesperat.

Més continguts de

PUBLICITAT
PUBLICITAT
PUBLICITAT