El Barça ha guanyat nou títols al Santiago Bernabéu. I tots aquests títols són Copes del Rei. L'última va ser el 1997 contra el Betis a la pròrroga, quan Joan Gaspart va gratar-se la butxaca per aconseguir que el responsable de la megafonia de l'estadi fes sonar l'himne blaugrana uns quants cops. Al Bernabéu, però, no s'hi ha guanyat cap Lliga ni cap Supercopa d'Espanya. Tampoc cap Copa de la Lliga, aquella competició efímera dels anys 80. I d'aquestes nou Copes del Rei guanyades a l'estadi del Reial Madrid, només una es va aconseguir precisament contra els madridistes. Va ser la temporada 1967/68 i el matx va esdevenir gairebé una llegenda per als socis barcelonistes de l'època. A l'enciclopèdia blaugrana per trobar la crònica d'aquella final cal anar a la lletra a d' ampolla .
La coneguda com la final de les ampolles va ser un partit lleig que va acabar com el rosari de l'aurora. Però per sobre de tot va ser una sorpresa. Aquell 1968 el Reial Madrid va guanyar la seva setena Lliga en vuit temporades. El Barça, en canvi, només havia aconseguit dos títols entre el 1961 i el 1968, una Copa del Rei guanyada al Camp Nou davant del Saragossa i una Copa de Fires. L'equip entrenat per Salvador Artigas, doncs, no era favorit, però va endur-se la copa gràcies a un gol en pròpia porta del madridista Zunzunegui. La resta del partit va ser defensar i posar la cama. Va ser un partit aspre, brut.
L'únic títol guanyat pel Barça al Bernabéu contra el Madrid, però, és recordat per la reacció del públic madridista, que va llançar moltes ampolles de vidre a la gespa en senyal de desaprovació per l'actuació de l'àrbitre mallorquí Antoni Rigo, que havia estat acusat d'afavorir el Barça a les semifinals contra l'Atlètic de Madrid. Quan Rigo va considerar que el madridista Serena feia teatre intentant forçar un penal, el públic local, que ja considerava Rigo favorable als interessos del Barça des de les semifinals, va començar a tirar objectes al camp. A partir d'aquell dia, de fet, es va prohibir per sempre més vendre ampolles de vidre als estadis.
Rigo, que actualment viu a Palma, va quedar assenyalat com a barcelonista per sempre més. "Mai vaig ser-ho. Ara bé, després d'aquella final em vaig tornar antimadridista. Perquè vaig veure fins on arribaven els tentacles del Madrid, que em va perseguir", va declarar al diari As fa uns anys per trencar el seu silenci. De Rigo se'n va dir que el Barça li va comprar una casa i el va ajudar a posar un negoci familiar, cosa que l'àrbitre sempre ha negat. Ell recorda que l'únic club que li va oferir un regal va ser el Madrid abans de la final: "Un rellotge. I mai el vaig rebre".
Per al Barça aquella final va ser una manera de començar a canviar els temps sis anys abans del famós 0-5 a la Lliga amb Johan Cruyff. Era la fi d'una època daurada del madridisme, que havia guanyat sis Copes d'Europa entre el 1956 i el 1966. Aquell 1968 ja no jugaven els Di Stéfano, Gento i Puskas, però encara quedaven veterans com Sanchís i Pirri per intentar guanyar una Copa del generalísimo que llavors només podien jugar futbolistes amb passaport espanyol.
Pluja d'ampolles
El navarrès José Antonio Zaldua, el capità del Barça aquell dia, recorda: "Van començar a caure ampolles durant el partit, algunes de trencades. Va ser un partit dur, en què Sadurní va jugar realment bé i va evitar alguns gols del Madrid. Però la nostra defensa va aguantar", recorda l'exjugador del Valladolid i el Sabadell. "Vaig tenir la gran sort de ser el capità i recollir la copa de mans de Franco. En aquella època només pujava a la llotja el capità, i quan va tocar tornar a la gespa em van dir de tot. L'ambient estava molt caldejat i notava com seguien tirant objectes, així que em vaig protegir el cap amb la copa, que va quedar abonyegada. A la gespa hi vam durar ben poc, ja que no deixaven de caure ampolles", relata el jugador, que en va rebre algun impacte.
"Senyora, no fotem"
A la llotja, Franco va felicitar el president blaugrana Narcís de Carrera, que va fer cèlebre una frase per aquest comentari: "Un cop Franco va marxar de la llotja, la dona de Camilo Alonso Vega, que llavors era el ministres de Governació, es va dirigir al president del Madrid, Santiago Bernabéu, dient: «Santiago, hem perdut, quina desgràcia!». El seu marit, en veure que jo ho sentia, va demanar a la dona que em felicités, i ella va dir: «Sí, sí... El felicito, ja que... Barcelona també és Espanya, no?» I jo li vaig respondre: «Senyora... no fotem»".
Narcís de Carreras va ser l'encarregat de portar la copa a la Plaça Sant Jaume. A l'aeroport del Prat els aficionats van rebre els jugadors del Barça amb una pancarta en què es veia una ampolla i aquesta frase: "L'arma secreta del Madrid".
