Publicitat
Publicitat

LLIGA DE CAMPIONS

A finals dels anys 80 i inicis dels 90 el Milan era el malson de Barça i Madrid

El diable milanès que atemoria a tothom

El 19 d'abril del 1989 alguns aficionats del Barça van anar a Canaletes per celebrar que el Milan s'havia cruspit el Madrid per 5 a 0. Era la tornada de les semifinals de la Copa d'Europa i els italians evitaven que el Madrid arribés a la final del Camp Nou. Ramón Mendoza, el president blanc, havia declarat que el seu somni era guanyar la final a Barcelona, però serien els milanesos els que ho farien.

L'1 de novembre del 1989 el Milan eliminava per segon cop consecutiu el Madrid de la Quinta del Buitre de la Copa d'Europa. Però tot just 40 dies més tard, el 7 de desembre, la víctima era el Barça, a la final de la Supercopa d'Europa. Llavors el Milan va deixar de caure tan bé i va iniciar un cercle que es tancaria amb la famosa final de la Lliga de Campions d'Atenes del 1994, quan el Milan de Capello va destrossar el mite del cruyffisme amb aquella final, guanyada per 4 a 0.

"Durant aquella època notaves que estàvem fent una cosa molt important, i que érem la referència", admet el tècnic Arrigo Sacchi, que recorda amb estima els duels amb el Madrid. "Van ser partits molt intensos, fins i tot durs", admet. Sacchi va derrotar el Barça de Cruyff a la Supercopa del 1989, però el botxí cinc anys més tard a Atenes ja seria Fabio Capello. "El Barça arribava a la final del 1994 com a favorit, i les paraules de Cruyff, en què deia que no ens tenia por, ens van ajudar motivar-nos", recorda Demetrio Albertini, titular a Atenes aquell dia en què els italians es van confirmar com el club d'una època en guanyar la seva tercera Lliga de Campions en sis anys (1989-1994). El Barça, en canvi, es va quedar sense la possibilitat de sumar una segona Champions a l'era del Dream Team, un equip que mai va poder derrotar el Milan en partit oficial.

Els duels entre aquests dos equips ja són una tradició. Des del 1959 han jugat 14 cops, amb cinc victòries catalanes, quatre de llombardes i quatre empats. Unes estadístiques que han canviat en els últims anys, des d'aquell gol de Giuly a San Siro. "Ara el Barça és com el Milan dels anys 80 i 90. Admirat, temut i respectat. El Milan es motiva pensant que el Barça és la referència", admet Albertini. "El gran mèrit del Milan és que sempre és perillós, però ara el model que tothom mira és el de Guardiola", afegeix Sacchi. Els temps han canviat. I el diavolo (diable), el sobrenom del Milan, ja no fa tanta por.

Més continguts de

PUBLICITAT
PUBLICITAT
PUBLICITAT