El dissabte al vespre tinc un sopar
El derbi de demà podia haver estat moltes coses i no serà res. Que torni a ser en la penúltima jornada ens recorda aquell dia en què el màxim golejador català de la història va fer callar tot el camp en neutralitzar una mà tramposa. I repetir-ho no era només una esperança perica: com ha confessat Xavier Bosch, també era una por culer. Però cap de les expectatives dels uns i dels altres s'ha complert: ni "Coutinhazo", ni " A Segunda " (al camp del Barça no diuen mai "A Segona"), ni passadís, ni us deixem sense Europa, ni res. El de demà és el derbi del no-res.
A més, en les últimes setmanes tinc símptomes preocupants: ha disminuït el meu sentiment de rivalitat amb el Barça. Crec que és per la tendència a assemblar-se a l'Espanyol. El dia del Chelsea, tot i la importància del partit, tenien energia i ganes de cridar contra nosaltres. Com alguns fan a Cornellà amb el Barça. Al final d'aquell mateix partit, celebren una derrota pròpia amb alegria. Aquí sí que m'hi veig ben reflectit. Poc després, arreglen la temporada gràcies a una derrota en què no participen. Oi que sona perico? Quan necessiten substituir l'entrenador, li proposen ser-ho al seu segon, conegut com a Tito. Nosaltres vam buscar un Tintín i també feia de segon. I ara el Barça no deixarà entrar els pericos de La Curva dissabte. Això sí, amb una diferència important i silenciada: l'Espanyol es responsabilitza que en el col·lectiu que hi vagi no hi hagi cap violent, cosa que el Barça no fa quan, des de l'episodi de les bengales, l'Espanyol l'hi ha demanat.
Però els que no els deixen anar al camp haurien d'estar contents. Demà, als pericos, no se'ns hi ha perdut res al camp del Barça. Acomiaden un bon entrenador i, amb una mica de sort, una bona època. El nostre objectiu ha de ser la dignitat (tradueixo: que no ens en marquin més de quatre). Perquè, a més a més, si demà donem la sorpresa no ens donarà cap alegria: maleirem encara més les últimes derrotes i disminuirem les probabilitats de guanyar en les pròximes temporades.
Demà, el nostre partit és el del Juvenil contra el Sevilla. Un cop guanyada la Lliga, ha arribat a la final de la Copa de Campions després d'eliminar el Barça d'Òscar Garcia (en un acte de justícia poètica amb aquest jugador que mai es va fer estimar) i l'Atlètic de Madrid. Per tant, els meus plans per demà són gaudir del millor planter i, després, sopar amb amics als quals no els interessa el futbol (que n'hi ha) mentre el meu equip fa de convidat de pedra d'una festa que no és la nostra.
