“Cada dia donem gràcies als donants per estar vius”

La vida és motiu de celebració. Més encara quan has estat a punt de perdre-la. Màlaga acollirà a partir d'aquest dissabte els XXI Jocs Mundials de Trasplantats, que comptaran amb la presència de 2.200 participants. Entre ells, dues persones residents a Catalunya. Plenes d’il·lusió i amb una capacitat de sacrifici fora de tot dubte, l’Eva Inmaculada Fabregat Claret (Sallent, 1954) i la María José Moscoso (Lugo, 1959) viuran aquesta experiència sota el paraigua de Deporte y Transplante España, una organització presidida per Mateo Ruiz que busca augmentar les donacions d’òrgans.

“Cada dia donem gràcies als donants pel fet d’estar vius”, diu l’Eva, diagnosticada de bronquièctasi -dilatació de l’arbre bronquial- als 25 anys. El 2010 es va agreujar, cosa que va motivar la prescripció de teràpia d’oxigen fins al 2013. “La màquina et donava una autonomia de només mitja hora”. Van donar-li una esperança de vida de només quatre anys. “La gent em diu que soc valenta, però què em quedava? Ho havia d’intentar i, afortunadament, ha sortit bé”. L’esport l’ha ajudat a tirar endavant: “Conèixer aquesta associació m’ha donat molta vida i m’ha omplert d’il·lusió”. A l’Eva, que participarà en les modalitats de 3 quilòmetres marxa i llançament de pilota, se li il·luminen els ulls davant d’aquesta oportunitat, conscient de tot el que li ha tocat patir, especialment abans d’entrar al quiròfan. “Estava en un pou i en vaig sortir”. Aquella operació va canviar-li la vida. “Depenia d’una màquina per respirar i caminar; la vida m’ha canviat un mil per cent, no té color”, assegura, feliç de cuidar uns pulmons batejats amb el nom dels seus pares, Antonio i María.

La María José va arribar a Barcelona amb només 13 anys i es va dedicar professionalment a l’esport fins que, el gener del 2012, van diagnosticar-li un càncer hepàtic -el mateix cas que l’Éric Abidal- produït per una hepatitis C. “Sentia que alguna cosa no anava bé, estava feta pols”, recorda mentre explica l’alleujament que va sentir en rebre la notícia: “Ho vaig passar tan malament que necessitava saber què tenia, no podia ni fer-me el llit. ¿Saps quan una espelma es va apagant? Així estava jo, sense energia. Per molt que lluitis, et consumeix”. El seu cas és diferent al de la resta de persones trasplantades. “Normalment les persones entren bastant deteriorades i en surten millor. Jo estava completament sana”. “El trasplantament sol ser l’últim recurs per a les persones que estan molt deteriorades i, en el meu cas, no va ser així. Per això em va costar assimilar-ho, estava sana a nivell físic”.

D’allà en va sortir amb un nou amic anomenat Froilán, per seguir oferint mostres de la seva competitivitat. “Estic viva però si estava al cent per cent ara estic al 80. Ara tinc un límit i per aconseguir una mica més, haig de fer un esforç molt bèstia”. A Màlaga, competirà en 5.000, 1.500 i 800 -els dos últims, en pista-. “Antigament, la gent es moria. Si el món dels trasplantats ha evolucionat, és gràcies a aquells que han volgut continuar amb una vida normal. Les persones no saben el risc que correm. ¿Algú em pot dir si passarà res quan posi el meu cos al límit?”

Després de viure hores i hores d’hospitals l’Eva i la María José només tenen paraules d’agraïment. “Dono gràcies a Déu, al meu donant, al magnífic equip de l’Hospital de la Vall d’Hebron de Barcelona per donar-me la vida de nou i a les persones que m’estimen”, afirma l’Eva, emocionada en pensar com estaria la seva mare d’orgullosa si avui la veiés. La María José, al marge de mostrar el seu agraïment al quadre mèdic dirigit pel Dr. Castells i tenir un record pels seus -“al meu company Raúl, a la doctora Sonsoles Hernández i als meus entrenadors, en Fede Domínguez i l’Alberto García”-, vol enviar un missatge per tal que la societat agafi consciència i es cuidi. “Els òrgans són únics, te’n poden posar un altre però mai serà el teu i no sempre funciona. A més, la medicació ens va destruint i estem atacant el nostre cos. L’ésser humà fa moltes barbaritats i s’hauria d’estimar més”. “Tenim l’obligació de cuidar l’òrgan que ens han regalat”, afegeix l’Eva.

Han girat full i han mirat des d’una altra perspectiva els problemes que les han fet plorar. Recorden la figura de Pablo Ráez, el jove malagueny de 20 anys tristament mort i protagonista d’un dels espots principals d’uns Jocs en què esperava participar. Ell no va sortir-se’n però ha sigut el mirall de persones com l’Eva i la María José en la seva lluita.