Publicitat
Publicitat

LA VOLTETA MÀGICA

Un equip a la intempèrie

La història es repeteix. Un altre desplaçament i un altre viacrucis. La Lliga s'escapa a poc a poc, bàsicament perquè el Barça ja ha jugat massa vegades el mateix partit fora de casa. Anoeta, Getafe, Cornellà o Vila-real responen a un mateix patró: domini estèril, un punt d'apatia sorprenent i jugadors claus que estan per sota del seu rendiment. Igual que en els anteriors desplaçaments, el Barça només es va trobar a gust quan ja es va veure contra les cordes i a la desesperada, i ja era molt tard: aleshores sí, aleshores hauria pogut marcar perfectament, com en una última ocasió de Cesc, que va tirar als núvols una pilota que no es podia fallar. El cert és que el Barça només va ser ell mateix a tocar del temps de descompte. La factura del clàssic va arribar amb uns dies de retard, però va arribar. A la primera part, el Barça va tornar a l'esterilitat d'anteriors desplaçaments i va tenir serioses dificultats per crear alguna ocasió. La batalla contra el Madrid havia provocat tres lesionats molt transcendents, i a aquestes altures de la temporada l'equip s'està jugant els punts decisius amb massa baixes. Sense Iniesta, sense Pedro i amb Alexis encara massa just, Guardiola va haver de tornar a modificar el dibuix, i es va veure a obligat a tocar la sala de màquines. Amb Mascherano i Busquets al mig del camp i Xavi massa lluny de les posicions de creació, el Barça no va trobar en cap moment la pausa per controlar el joc. L'equip fa la sensació de trobar-se molt just i no està per escombrar cap rival. La causa de tot plegat és el duríssim desgast que està patint un col·lectiu admirable, que porta molt de temps a dalt de tot. És cert que aquest any és el més irregular de tota l'era Guardiola, i és evident que no s'ha trobat encara la tecla adequada, però no és menys cert que l'equip és a la intempèrie des de fa molt de temps, i fa la sensació que l'esforç que ha de fer per lluitar contra els elements és gairebé inabastable. Com es va veure dimecres, el Barça lluita en condicions de manifesta inferioritat. El seu rival etern passeja el seu poder implacable amb tot el desvergonyiment: quan un comitè predemocràtic habilita Pepe per jugar i veiem com un tècnic espera l'àrbitre en un pàrquing, ja ens ho podem esperar tot. Aquest equip no és tan sols víctima de les lesions sinó també d'una pressió brutal per enderrocar-lo. Amb tots els elements en contra, el club sorprenentment no denuncia res, calla i atorga. El resultat és que som cada dia més fràgils.

Més continguts de

PUBLICITAT
PUBLICITAT
PUBLICITAT