Esports 16/05/2011

Un etern joc de posició caòtic però lògic

Natalia Arroyo
3 min

En paper, l'alineació d'ahir de Guardiola suggeria moltes coses, però encara en suggeria moltes més sobre la gespa. La versatilitat de la majoria de futbolistes que figuraven en l'onze, la seva habilitat per transformar-se en diferents posicions del camp obria un ampli ventall de possibilitats en el dibuix tàctic dels blaugranes, el que tants cops ha dit Guardiola que no existeix en el seu Barça mòbil i flexible.

La posició de sortida, doncs, dels jugadors podia ser una, o diverses. I va ser una (l'1-4-3-3 de sempre), que va donar peu perquè n'hi hagués diverses. I, a més, es van poder veure molt clarament minuts abans de comencés el partit, perquè la puntualitat amb què s'havia de començar la jornada va fer que els jugadors estiguessin situats i aturats una bona estona, temps suficient per poder-los convertir en gràfic.

1-3-4-3 camuflat

Jonathan dos Santos va ser el jugador que, a priori, havia d'ocupar el lateral dret d'una defensa que semblava de quatre, però en realitat va acabar sent l'interior d'aquella banda perquè el Barça, a mesura que progressava en el seu atac, reconvertia el seu dibuix inicial en un esquema amb tres homes tancant, quatre migcampistes en rombe al centre i tres puntes. La línia d'atac, de fet, va ser la més estable, més enllà de les permutes constants que feien Afellay i Bojan.

Així, amb Dos Santos incorporant-se una vegada i una altra i fent gairebé d'extrem (gràcies a l'espai que li deixaven Bojan o Jeffren), Thiago va anar corregint la seva ubicació per abarcar molt més terreny i fer de mitja punta, una tasca que va combinar amb un actiu Afellay. Entre els dos van fer de Messi, una mica. Al seu costat, Keita va seguir interpretant la posició creativa amb la profunditat i recorregut que acostuma a mostrar, trepitjant sovint la frontal de l'àrea i generant perill.

Sobre aquesta constant mutació tàctica i amb la hipnòtica possessió com a motor, el Barça va anar desfullant un Dépor que feia pivotar en Valerón tot el pes ofensiu. El canari tenia la responsabilitat de despenjar els refusos de la defensa visitant i assistir els dos puntes que esperaven, recollits, la sortida al contracop. Aythami i Adrián van buscar l'esquena de la defensa blaugrana i això va obligar Valdés a lluir-se en més d'una cobertura.

Possessió i més possessió

El domini del Barça va ser total, tot i que li va faltar profunditat. Només els eslàloms individuals d'Afellay i Jeffren semblaven trencar la monotonia del toc de pilota. El Barça va triangular bé. Ràpid, mòbil, segur. Però el Dépor, que s'hi jugava més, va mantenir-se impertorbable en la basculació. Després dels canvis del segon temps, el Barça va recuperar la seva forma habitual. És a dir, va tornar a ser difícil desxifrar quin era el lloc de cadascú. Afellay fent tant de punta, com d'extrem, com d'interior. Thiago o Jonathan repartint-se la tasca de sortir jugant des del mig centre i Alves i Maxwell fent seva la banda fins a la línia de fons.

Van anar passant els minuts i, tot i que Bojan Krkic ho intentava amb desesperació, estavellant-se contra el mur gallec, el Barça va rematar ben poc a porteria. El matx es va limitar a un insípid joc de posicions, com si fos un entrenament en què el Deportivo de la Corunya de Lotina defensava passivament. Així, repartint-se passades sense arriscar, es va arribar al final. Als dos equips els estava bé.

stats