Una final com a resum d'una era

ENVIAT ESPECIAL A MADRIDUna època tan meravellosa com aquesta no podia tenir un final diferent. Josep Guardiola s'acomiada del barcelonisme tancant el cercle que va començar amb el seu primer títol, aquella Copa del 2009 davant de l'Athletic. El tanca davant del mateix rival i en la mateixa competició tres anys més tard, i aconsegueix el catorzè títol en quatre temporades deixant per a la posteritat una última imatge que, de fet, és un resum perfecte de tot el seu periple: ell, amb una Copa a les mans.

De fet, els primers 25 minuts de la final d'ahir són una síntesi d'aquesta època. Una petita càpsula amb les essències capturades del Barça de Guardiola: atac, estètica, màgia, felicitat, actitud i feina. I gols per guanyar una competició. Perquè aquest Barça ha establert nous criteris estètics futbolístics, però serà especialment recordat per 14 fotografies: les dels seus capitans, ja siguin Puyol, Xavi o Abidal, aixecant un trofeu. Com va passar ahir al Vicente Calderón.

Autoritari des de el primer minut de joc, excels en el joc i perfecte en l'actitud, el Barça va guanyar la seva 26a Copa del Rei escombrant un Athletic condemnat al trist paper d'espectador. Els nois de Bielsa, molts dels quals cadells joves, van pecar de nerviosisme, però el principal motiu de la seva desfeta va ser el talent del Barça. En 25 minuts de videoteca, l'equip de Guardiola va enllestir la feina amb dos gols de Pedro i un de Messi: 3-0. I, com altres cops, el resultat va anar acompanyat d'un joc que entra pels ulls i es queda a la memòria. Perquè aquests quatre anys de Guardiola s'han caracteritzat precisament per això: per buscar la perfecció en cada detall. Un gran tot, un quadre complet. Una obra mestra amb un final dolç però amb cert regust trist. Trist perquè ahir molts no podien deixar de pensar que aquest equip hauria pogut guanyar la Champions, jugant així. Trist perquè Guardiola es farà enyorar. Els comiats mai són fàcils, encara que l'última festa surti rodona.

Els jugadors del Barça van voler fer el millor comiat possible al seu tècnic fent precisament el que ell sempre els ha demanat: acompanyar el joc d'una actitud ideal, justa. Sense ensurts, sense concessions. Des del primer segon el Barça va deixar clar que estava endollat, que sabia que era el seu dia. Cara a cara hi havia dos grups humans amb un objectiu: apropiar-se de la festa. L'Athletic volia guanyar el primer títol des del 1984. El Barça, no fallar a Guardiola en el seu últim partit oficial, i de pas, començar a caminar cap al futur, reservant plaça a la Supercopa d'Espanya contra el Madrid. Però no hi va haver color. La festa va ser tota blaugrana.

Un inici enlluernador

Guardiola no va sorprendre gaire amb l'equip ideal, confiant cegament amb Montoya al lateral dret, jugant amb quatre darrere i donant minuts a Alexis Sánchez i Pedro Rodríguez en atac. Marcelo Bielsa, en canvi, sí que va sorprendre apostant pel jove Ekiza al centre de la defensa per avançar Javi Martínez al mig del camp. Posició on l'internacional espanyol va parar boig perseguint Iniesta.

De fet, cada duel individual el van guanyar els jugadors del Barça. I davant un equip que aposta per la lluita cos a cos per tot el terreny de joc, guanyar duels era guanyar el partit. Per al Barça, crear perill va ser sorprenentment fàcil durant uns primers minuts de final en què el Barça va recuperar la seva millor versió.

Com l'ha recuperat Pedro, la seva millor versió. El canari, retornat dels seus dies al purgatori de la suplència, va fer el primer gol ja en els primers minuts aprofitant un rebuig en una sortida d'un còrner. Abans dels 25 minuts de joc, el canari, endolladíssim, feia el tercer gol des de la frontal, poc després del gol d'un Messi que no va fallar en la seva cita amb el gol (n'ha marcat 73 aquesta temporada) després d'una errada defensiva dels bascos.

El Barça, però, dominava gràcies a la intel·ligència de Piqué i Mascherano, llestos dividint el rival en la sortida de pilota i fent perdre el nord a un Athletic que va córrer molt per fer ben poca cosa. Iniesta i Xavi, convertits en el far del joc blaugrana, van treure de polleguera un Athletic que ha arribat fos al final d'una temporada en què s'ha guanyat el respecte de tothom per la seva actitud positiva. En futbol, ser respectat és preciós. Però ser admirat com ho serà aquest Barça de Guardiola és una cosa diferent.

Baixada de tensió

Amb 3 a 0 a favor, la final estava enllestida. L'Athletic, que de cor en té molt, va intentar acostar-se, reclamant un penal sobre un Llorente eclipsat per la imponent figura de Piqué. Però el Barça de Guardiola destaca per la seva polivalència i capacitat d'entendre el futbol com un gran tot. I, defensivament, el Barça va estar a l'altura.

La final del comiat de Guardiola, de fet, va durar 25 minuts. A la segona part l'Athletic, amb doble canvi, va seguir intentant-ho sense gaire fortuna. Pinto no va tenir gaire feina perquè els seus companys ho van fer bé. Perquè encara que aquest any molts cops s'ha oblidat, Messi és el millor jugador del Barça, però mai ha jugat sol.

Ahir va guanyar el grup, el bloc, el col·lectiu. Ahir van tornar el millor Pedro i Piqué. Ahir Alexis va posar la cama, Mascherano va enamorar, Iniesta va remenar-la com els àngels i Messi va amanir-ho amb màgia. I un nou jove, Montoya, va demanar pas. Ahir tothom va voler dir gràcies a Guardiola. I quina millor manera que fer-ho amb l'últim títol. L'última rialla. L'epíleg d'una obra d'art inoblidable.