El futbol sala devora títols i l'handbol és a un pas de fer-ho
Sandro Rosell tenia un desig doble ahir a la tarda. D'una banda, esperava que el Barça Borges d'handbol conquerís, quatre anys després, la Lliga guanyant l'Ademar de Lleó. Ho va fer (28-27), però havia d'esperar que el Ciudad Real perdés o empatés. Era cosa d'hores. Però ara, és cosa de dies perquè l'equip manxec va guanyar el Valladolid amb facilitat (27-17). Però tot està sota control a la secció d'handbol, perquè dimecres, si aconsegueix guanyar a la pista del Naturhouse La Rioja, ja podrà celebrar el títol de la Lliga Asobal. I tot això amb la final four de la Champions League a l'horitzó. En menys de 25 dies poden caure dos títols més al sarró.
De l'altra, el desig del màxim mandatari barcelonista era que el futbol sala sumés el segon gran títol de la temporada. I aquest el va poder complir. Ahir, a Toledo, el Barça Alusport va fer història. Va superar, en una final prodigiosa, l'Inter Movistar (4-3), que està considerat el millor equip de la història i és l'equip que més trofeus ha guanyat al vell continent. Però molts cops, la il·lusió d'un principiant nouvingut com a club a les finals s'imposa a l'experiència i a la veterania.
Javi Rodríguez va comentar a la prèvia que amb ganes i il·lusió no els superaria ningú. I el capità de l'equip no va fallar, tenia raó, i més quan en els primers minuts de partit Cristian, el porter titular, va patir una estrebada i no va poder jugar més. El seu lloc el va ocupar un Paco Sedano excels, que no va acusar en cap moment el cop moral de quedar-se fora del cinc inicial de la final i que va tornar a demostrar que la porteria del Barça és la segona millor del món per darrere de la del rival d'ahir, l'Inter.
Tampoc no va faltar la il·lusió i la ràbia després del segon gol de l'Inter, que va ser en pròpia porteria per part d'un Fernandao que és maleïa per haver errat en un partit molt important. "Els detalls poden marcar una final que serà molt igualada", va declarar Fer el dia abans del partit. I aquest petit detall podia haver-li costat la final al seu equip.
Però de nou, la rauxa va sortir a pista i el Barça va empatar a dos després d'un autogol del brasiler Schumacher, que va evitar la rematada a plaer d'un Fernandao que va redimir-se de l'errada anterior celebrant el gol sense parar de saltar per treure's de dins la ràbia acumulada. Tot i que tots dos ho van intentar, no va ser possible ampliar el marcador i aleshores va arribar el temps extra, que va tenir dues parts ben diferenciades. Una per a l'Inter, i l'altra per al Barça Alusport, que es va acabar de creure que podia guanyar.
Remuntada èpica
En els primers minuts el Barça no es va trobar bé, no sabia com jugar una pròrroga a l'Inter perquè no s'hi havia trobat gairebé mai. I ho va pagar. Un gran gol de Schumacher va posar la por al cos a Marc Carmona, que a més va veure com Wilde es lesionava. Si no ho veus no t'ho creus.
Però la il·lusió de l'equip i, també, la de Sandro Rosell des de la llotja van capgirar la situació. El president no volia anar-se'n de Toledo amb les mans buides i la sort li va somriure quan Torras va empatar a tres, ja a la segona part de la pròrroga. Finalment -quan faltava menys d'un minut- Lin va fer, a porta buida, el 4-3 definitiu aprofitant el canvi de porter-jugador que estava fent l'Inter Movistar i que va deixar completament sola la porteria.
Era el gol de la Copa, el de la consecució de la primera Copa del Rei que s'ha disputat a la història. Però això no havia acabat. Paco Sedano va haver d'aturar un doble penal de Betao, quan faltaven vint segons per al final, per poder dir de totes totes que la Copa era del Barça.
La fe de creure-s'ho i de no deixar de persistir va fer costat els blaugranes, que van fer de la il·lusió una devoció per aconseguir un trofeu més, que esperen que no sigui l'últim. Ara, però, per arrodonir una temporada màgica queda per aconseguir la Lliga. Això és força delicat, però el Barça Alusport devora cada repte que se li presenta. No hi falten ganes, no hi manca il·lusió, i això és nota per tots els costats del vestidor.
Les seccions li donen i li donaran alegries a Sandro Rosell. No tenen el ressò del futbol, ni el tindran mai, ni potser tampoc ho volen, però el que és clar és que l'handbol i el futbol sala han renascut. Un torna a ser gran i l'altre s'hi està fent. L'esperit guanyador no va marxar mai.
