El futbol escrit: en record de Grass i Galeano
L’atzar obscè de la mort ha volgut que Günter Grass i Eduardo Galeano morissin el mateix dia. Dos dels últims escriptors del segle XX, dos escriptors compromesos i, per tant, radicalment d’esquerres. I molt futbolers. L’alemany, seguidor del Friburg i, com l’imprescindible perico Baptista Silanes, simpatitzant per raons ideològiques del Sant Pauli. L’uruguaià, seguidor del Nacional però, com tots els sud-americans, tant o més de la selecció que del club. Tots dos van escriure sobre futbol. Grass li va dedicar tres dels cent relats d’ El meu segle ; Galeano, un dels grans llibres sobre el tema: El fútbol a sol y sombra.
El que més m’ha agradat a la vida ha sigut jugar a futbol. Però des que el cos em va convertir en un jugador pèssim -descobrir que el problema no és que et cansis, sinó que et tornes dolent és una de les meves grans frustracions- llegir i, fins i tot, escriure sobre futbol, m’agrada més que veure’l.
Llegeixo amb plaer Ricard Torquemada i Natalia Arroyo. Perquè amb ells descobreixes que no en tens ni idea. Perquè les seves paraules doten de nou sentit el que creies que coneixies. M’apassiona l’erudició i la passió per la història i la geografia del futbol de Toni Padilla. M’admira fins a l’enveja la precisió tecnoemocional del mestre Ramon Besa. Tots ells, exemple que el bon periodisme esportiu és possible.
Si ampliem el cercle, la referència per sempre és Manuel Vázquez Montalbán, pioner a l’hora de trencar la fractura entre el futbol -i altres expressions populars- i la cultura culta. Més recomanables, en el terreny futbolístic, els seus articles que no pas el seu Carvalho ( El delantero centro fue asesinado al atardecer ). En la seva constel·lació, alguns dels més bons són pericos: Enric González -no em cansaré mai de recomanar els seus Historias del calcio i Una cuestión de fe - i Rafael Metlikovez (el 50% dels grans Accidents polipoètics ). També s’ha de llegir el Salvajes y sentimentales del madridista i futur premi Nobel Javier Marías.
En el territori de la ficció, dos argentins: el cruelment desaparegut Roberto Fontanarrosa i l’immens i encara no prou conegut Eduardo Sacheri (guionista, per exemple, d’ El secreto de sus ojos ).
I aquesta nit l’Espanyol de Cristian Segura (que va guanyar el Nadal amb un llibre en què el futbol era present) intentarà donar un disgust al Llevant del seu amic Ferran Torrent -que també escriu sobre futbol a Espècies protegides.
