Llàgrimes d’orgull a la grada i d’impotència a l’aeroport

BarcelonaCap retret, només crits d’orgull. Així van acomiadar els seus herois els prop de 13.000 seguidors espanyolistes desplaçats a Hampden Park el 16 de maig de 2007. L'Espanyol acabava de perdre la segona final de la UEFA de la seva història. Les seves llàgrimes no amagaven la decepció per haver perdut una final europea, però, a diferència del que havia passat 19 anys abans a Leverkusen, les sensacions eren molt diferents: “A Leverkusen hi anaves a buscar una Copa. Glasgow va ser una oportunitat perduda, però no traumàtica. Tot i la tristesa, hi va haver un sentiment d’orgull i agraïment als jugadors”, explica el José Miguel Martí, un dels aficionats periquitos que van viatjar a Escòcia. Un altre, el Xavier Fina, no va dubtar a trucar a casa per oferir consol al seu fill de set anys, a qui va sentir plorar per primer cop per l’Espanyol: “Li vaig prometre que arribaríem a una altra final i que, fos on fos, hi aniríem junts i la guanyaríem”.

Durant tota la final, l’afició de l’Espanyol va mantenir una bonica pugna amb l’afició del Sevilla, amb qui havia guardat una amistosa relació pels carrers de Glasgow. “Hi va haver molt bon ambient, cap conflicte i moltes bromes”, recorda el José Miguel. El mateix seguidor qualifica de “memorable i espectacular” la fan zone habilitada per als seguidors de l’Espanyol, una fàbrica reconvertida en discoteca on la cervesa i els càntics van transformar la prèvia en una gran festa. Acabat el partit, la tristesa va anar seguida de la desorganització, ja que, com explica el mateix aficionat espanyolista, el viatge de tornada “va ser un desastre organitzatiu”. “Els autocars no eren on ens havien dit. Després, a l’aeroport, ens van posar a tots en fila, sense control de passaport ni equipatge, i ens van posar en avions de marques que ni coneixíem”, narra.

El malson de 377 aficionats

“La màxima desil·lusió lligada amb l’Espanyol no me la va donar perdre la final, sinó quedar-me amb gent plorant a l’aeroport”, explica el Javi Pacheco, un dels afectats per l’estafa de Travel Gallery i del seu propietari, Alessandro Pizziatti, que van deixar a terra 377 aficionats, diverses pancartes i un megàfon després que dos dels avions programats mai sortissin de l’aeroport del Prat. Per a molts seguidors, el pitjor tràngol de la jornada es va viure hores abans de la final. “Ho teníem tot organitzat, era el dia de la nostra vida i tot se’n va anar en orris”, recorda el Xavi, una altra de les víctimes, que, a més, tampoc no va poder entrar al Palau Sant Jordi -on 10.000 seguidors van veure el partit amb pantalles gegants- perquè no tenia la corresponent invitació. “Va ser un dia per oblidar”, sentencia.

Una setmana abans de la final, Travel Gallery va oferir tres vols econòmicament assequibles per a uns 570 seguidors. “El dia abans havien portat exjugadors i gent del club, ningú pensava que hi havia res estrany, però quan vam arribar a l’aeroport vam veure que l’identificador del vol no sortia en cap panell”, comenta el Xavi. De la sorpresa a la indignació, per acabar amb una profunda ferida. Després d’hores de rumors, nervis, espera i molta incertesa -“A l’aeroport no es va personar ningú, ni de l’agència ni del club”, lamenta el Javi-, les gestions de l’Espanyol només van permetre aconseguir un vol amb Iberia que va transportar 193 d’aquests seguidors. La resta, davant la impossibilitat de trobar cap alternativa de viatge, van quedar-se a Barcelona.

Alguns d’ells van contactar amb Pizziatti. “S’excusava i em va oferir uns apartaments que tenia a Eivissa, era una bogeria”, relata el Javi. Tot i vendre’s com una víctima, l’empresari va pagar a alguns dels afectats per evitar més denúncies abans que, sis mesos després, la sentència judicial del cas obligués Travel Gallery i l’asseguradora Axa Aurora Ibérica a indemnitzar amb 248.370 euros el club, la Federació Catalana de Penyes i 86 seguidors.