Una nit que quedarà en la memòria de Montilivi

Girona“Esperàvem un dia com el d’avui, tenim la il·lusió d’uns nens”, deien el Josep i el José, dos dels socis que, amb els ulls plorosos, ocupaven els seus seients del gol sud d’un Montilivi amb les portes acabades d’obrir. Faltaven dues hores per al començament d’un partit per recordar. Els 13.305 espectadors presents omplien l’estadi per primer cop des que es va transformar, mentre Josep Campmajó, director de la campanya d’Agustí Benedito en favor de la moció de censura, recollia signatures a fora en clau blaugrana. “En portem gairebé 11.500”, deia en un dia de germanor.

Si Machín, durant el Trofeu Costa Brava, demanava als aficionats que no deixessin l’equip sol, ahir va tenir la millor resposta. Procedents de municipis com Palamós, Platja d’Aro i Vilablareix, els gironins rebien els seus amb la primera de les senyores ovacions que viuria la nit. “Ser aquí és un luxe, quina gran festa!”, expressava el Marc, que portava la Ruth -amb un somriure d’orella a orella- a complir un dels seus somnis: “He vingut a veure Messi, no n’hi ha cap com ell”. El Miquel, la Neus i la Clàudia també mostraven la seva satisfacció. “No ens hauríem imaginat mai que el Barça jugués aquí”, manifestaven els adults. “Ho podem intentar, nosaltres també en sabem”, contestava la petita. Un detall que no va passar desapercebut és el disseny de la samarreta, on es llegia el distintiu #històr1a, amb els noms de 300 dels socis fidels que seguien el club a la SegonaB el 2007. Un petit gest que crea arrels. No va ser l’únic. Les integrants dels equips formatius femenins van ser premiades amb la possibilitat d’exercir d’aplegapilotes durant el partit.

El context social i polític que viu el país també va fer acte de presència amb càntics a favor de la independència quan, per megafonia, s’anunciava la presència del president de la Generalitat, Carles Puigdemont. El civisme imperava entre uns assistents que, drets, entonaven Els segadors i cridaven “Votarem”. A partir de llavors, el futbol va agafar tot el protagonisme. La resposta de Montilivi amb el Girona va ser espectacular. Amb la pilota rodant damunt del terreny de joc, l’expectació era màxima, i només les aproximacions blaugranes silenciaven una afició que augmentava els decibels amb la gran ocasió de Douglas Luiz i es lamentava de l’infortuni d’Aday, cosa que va fer arribar els culers molt més feliços al descans.

De Mèxic a Girona

La Cristina -vestida amb els colors del Girona- i el Marcel -amb els del Barça- són una de les parelles que ahir es van dividir només durant 90 minuts. “Li he demanat que no es posés la samarreta, però s’ha sortit amb la seva”, deia ella, amb sinceritat. “Li hauria d’haver fet cas, però els colors són els colors”, replica ell. “No tenim cap altra opció que guanyar tots dos”, afegien, entre riures. A preferent s’hi va situar el Fabián, un culer que acabava d’aterrar de Mèxic, en una mostra de la transcendència que genera viure al cim del futbol: “Aprofitant les vacances, volia veure els meus ídols de ben a prop. No coneixia el Girona, aquí tothom és molt a prop dels seus. M’ha meravellat”. El 0-2 de Gorka en pròpia porta deixava incrèduls uns gironins que no van abaixar els braços fins al 0-3, intentant empènyer l’equip cap a una gesta de dificultat extrema que no amagava l’esforç dels seus, reconegut al final del partit amb una ovació majúscula.

Passada la mitjanit, Montilivi tancava els ulls. Com el primer cop que el Barça l’havia visitat, un 14 d’agost del 1970, en la seva inauguració. Aquell dia el va veure néixer. Ahir refermava el seu creixement en una nit que quedarà per sempre en la memòria de tots els presents.