Jordi López (Granollers, 1981) ho pot dir millor que ningú: "El futbol és imprevisible: un dia ets aquí, i l'endemà, a l'altra punta". Tot i formar-se a La Masia, va acabar debutant amb el Madrid. Després va passar pel Sevilla, el Mallorca i el Racing abans de marxar al Queen's Park Rangers anglès. "Vaig decidir que era un bon moment per provar-ho a l'estranger", explica el migcampista, un dels més de 60 futbolistes dels Països Catalans que juguen a l'estranger, en 22 estats diferents.
Aconseguir l'estabilitat en un club és molt difícil. Carles Coto (Figueres, 1988) ho explica: "Jo no decideixo on vull jugar. Quan era al Figueres em van seleccionar per a la sub-19 i el Barça em va fitxar. Vaig acabar la meva etapa de juvenil just quan el Barça C desapareixia i em van proposar d'anar cedit al Mouscron belga". Coto ja no ha tornat més: "En acabar la cessió a Bèlgica, el Sevilla Atlètic em va fer una oferta. D'allà vaig passar al Benidorm... I després a l'Anorthosis Famagusta, de Xipre: els entrenava Guillermo Hoyos, que em coneixia de la meva etapa al Barça", aclareix.
Que et conegui l'entrenador és el millor aval per trobar feina a l'estranger quan ets futbolista, però... i si ets entrenador? El cas de Josep Gombau (Amposta, 1976) és l'exemple paradigmàtic que l'èxit pot arribar quan i on menys te l'esperes. Futbolista des de ben jove, el Josep es va trobar de sobte dirigint equips des de la banqueta: "Jo jugava al primer equip de l'Amposta quan el president va avisar que feien falta entrenadors al futbol base. Ho vaig provar i em va agradar". La seva bona feina a l'Amposta el va catapultar al Barça, on va dirigir la FCBEscola. La seva primera experiència a l'estranger arribaria precisament de la mà del Barça: "El club estava fundant escoles a l'estranger i cada cop que s'obria una nova franquícia jo l'anava a veure. El 2008 en van inaugurar una a Dubai, a la meva dona i a mi ens va fer gràcia i ens hi vam quedar a viure".
Ni tan sols el golf Pèrsic, però, era prou lluny per a l'ampostí, que no s'hi va quedar aturat: "Al cap d'un any va obrir una altra escola a Hong-Kong. El propietari també era l'amo del Kitchee, un club petit de la ciutat, i com que jo venia del Barça i els agradava el nostre estil de futbol, em va proposar que entrenés el primer equip. Vaig pensar que ja era hora de treballar amb adults!", riu. I va funcionar força bé: el Kitchee, que feia 47 anys que no guanyava un títol, va passar de la mediocritat més absoluta a sumar dues lligues jugant un futbol de segell Barça.
El cas del Josep és afortunat, però per a la majoria guanyar grans títols és un somni complicat. Jordi López va guanyar la UEFA el 2006 amb el Sevilla, però després del Queen's Park Rangers ha passat pel Swansea, el Vitesse holandès, l'OFI de Creta i el Hoverla Uzhhorod ucraïnès. Potser no ha guanyat més títols, però ha viscut una carrera rica en vivències, com Carles Coto, que després de l'Anorthosis va marxar al Dinamo Tbilisi de Geòrgia: "Cada lloc té la seva història. Cal quedar-se'n el millor i aprendre", conclou el Carles, des de Geòrgia.
