ENVIAT ESPECIAL A MADRIDUna genialitat va evitar els plors. Murri com pocs, Leo Messi va inventar-se un gol de falta meravellós que dóna tres punts de gran valor a un Barça que va agradar durant els primers 45 minuts però que va patir de valent a la segona part, víctima de la rauxa d'un Atlètic visceral que va jugar al llindar del reglament.
No guanyar ahir era acomiadar-se de la Lliga, ja que el Madrid s'escaparia amb 12 o 13 punts d'avantatge. Guanyar no significava que els madridistes deixessin de ser menys favorits per guanyar el títol, però reforçava la moral d'un equip que fa poques setmanes perdia aquests tipus de partits lluny de casa i que ara, en canvi, els torna a guanyar. Guanyar significava que l'equip serra bé les barres i es fa fort portes endins, ja que tots els jugadors somien poder atrapar el Madrid. Guanyar significava somiar i avançar. Significava competir. És a dir, el que vol Guardiola.
El tècnic de Santpedor vol concentrar la vista en el que passa dins del camp i el vestuari i veure com els seus s'hi deixen la pell. Veure com suen recuperant la pilota i corren per oferir una passada al company. Una manera de competir diferent a la d'un Atlètic que, amb Simeone, ha recuperat les pulsacions i s'ha convertit en un d'aquells equips antipàtics perquè mosseguen els turmells però difícils de superar. El fidel reflex del que era Simeone com a jugador. Un tècnic que va aconseguir girar el guió del partit com un mitjó. Si el Barça va imposar el seu cap a l'inici, a la segona el cor local va trencar tot ordre i va convertir el matx en una ruleta russa. Res de nou en els duels Atlètic-Barça, sempre tant kafkians i esbojarrats, especialment al Calderón, sempre agressiu i visceral.
L'estadi del Manzaneres, de fet, no era el millor escenari per mantenir la calma. Però aquest era el pla blaugrana. Perquè, de fet, davant de qualsevol emergència se sol advertir que cal mantenir la calma. I després del triomf del Madrid a pocs quilòmetres del Calderón, a Vallecas, l'estat d'emergència era evident. Però el Barça va saber mantenir el cap fred a l'inici. Jugant amb paciència infinita i una concentració de funambulista, l'equip de Guardiola va començar controlant un partit de dues cares.
Amb el cap clar i les cames fresques després d'una beneïda setmana sense partit, Guardiola va disposar sobre la gespa d'un onze de gala amb una sola absència destacable: la de Gerard Piqué, que ha perdut la condició d'intocable. Amb Iniesta jugant en atac, formant línia ofensiva amb Messi i Alexis, el Barça va ocupar territorialment la llar de l'Atlètic i va destrossar inicialment l'efecte Simeone . Ara, la possessió de pilota, escandalosa a favor del Barça, es va traduir en poques ocasions. A Messi li van anul·lar un gol per tocar la pilota amb la mà, però un eslàlom per la frontal de l'argentí va originar el 0-1. Davant de tants pocs espais, les genialitats individuals van ser la llum. Messi va arrossegar tres rivals, va obrir per a un Cesc que va tendir a obrir-se molt a l'esquerra i la centrada del d'Arenys la va rematar al segon pal Alves.
El 0-1 al descans feia justícia al joc total d'un Barça que intimidava. Un equip massa seriós per poder imaginar el que passaria 15 minuts després. L'Atlètic va fer un pas endavant en la seva pressió i va empatar ja en els primers minuts gràcies a un gol de Falcao a la sortida d'un córner. El partit estava destinat a ser una bogeria sense ordre. Un escenari ideal per als locals.
De cop i volta, el Barça va perdre el nord. Perdia pilotes, fallava passades i no arribava. Guardiola va moure la banqueta, va ordenar passar a defensar amb tres i de mica en mica l'equip va alçar el cap amb tot l'orgull del món. L'Atlètic, però, era un altre. Se sentia fort jugant de tu a tu i robant l'alegria a un Barça que de tant en tant va deixar-se endur pels nervis. Tanta falta, tanta provocació van poder amb Alves -brillant, però escalfat- i amb Cesc.
I quan semblava que el partit es perdria a les faltes del mig del camp, Messi va inventar-se un gol de falta meravellós. Més meravellós per l'atreviment del xut que no pas per la transformació en si, ja que l'Atlètic encara no s'havia adonat que la falta es podia sacar i esperava una centrada. Però Messi va xutar a porteria afegint un nou truc al seu catàleg de genialitats quan faltaven cinc minuts per al final d'un partit que tenia nous ensurts amagats. Els ensurts que va salvar un Valdés fantàstic que va fer dues aturades tan importants com el gol de Messi.
