Publicitat
Publicitat

La gestió de la força d'un sentiment

El pare del management modern, Peter Drucker, ja ens va ensenyar que una organització moderna i complexa que només maximitzi un dels seus objectius està condemnada al fracàs. Només des de l'equilibri és possible l'èxit. Si acceptem que l'Espanyol és una organització moderna i complexa (que ja és acceptar), analitzar-ne la gestió des del criteri de l'equilibri dels objectius ens permet entendre millor la situació. Obligat a la síntesi, em centraré en els tres objectius principals: la força d'un sentiment, els èxits esportius i la viabilitat econòmica.

La força d'un sentiment. Mantenir plena de sentit aquesta definició hauria de ser el primer dels objectius. Portar-lo al límit, maximitzar-lo, implicaria jugar amb N'kono, Solsona i Marañón (i no poder competir). O no haver venut Sarrià i, potser, haver seguit els passos d'equips com l'antic Màlaga o l'actual Lleida. No totes les decisions s'han de prendre des de la força d'aquest sentiment: però totes les decisions l'han de tenir en compte. I la manera com s'ha acomiadat Chica o David García, el tracte que s'ha donat a Coro o la lamentable gestió del cas Tamudo són prova de la facilitat amb què s'oblida aquest principi.

En segon lloc, els èxits esportius. Sí: en segon lloc. Perquè si hagués de triar equip en funció d'aquest criteri seria, per exemple i per citar-ne un que em cau simpàtic, del United. Però que el situem en segon lloc no vol dir que no ens importi. El nostre llindar d'èxit esportiu és, com tot, relatiu: a les nostres expectatives i a la nostra realitat. Aquest any, anar a Europa hauria estat un èxit. I la clau de no haver-hi anat va ser la decisió presa al gener. No tant pels efectes directes al camp, que també, com pel missatge implícit que l'acompanyava. L'èxit esportiu d'aquest estiu seria poder gaudir un any més d'un jugador com Osvaldo o no desfer la columna vertebral (Kameni, Amat, Márquez, Baena, Verdú i el Killer). I que els nens pericos es puguin comprar una samarreta del seu ídol que es puguin posar tot l'any.

I tot això no és possible sense una bona gestió econòmica, condició de possibilitat dels altres dos objectius i peatge per tenir el millor camp. Les compres de Dátolo o Sergio García no responen a aquest criteri. I desfer-se de mig equip (per estalviar fitxes -Luis García- o per ingressar -Osvaldo-) trenca l'equilibri necessari. Necessitem el compromís d'algun veterà i el talent de les noves figures.

Més continguts de

PUBLICITAT
PUBLICITAT
PUBLICITAT