ENVIAT ESPECIAL A MÀLAGAAmb el Reial Madrid a mig camí del despatx d'un psicòleg o d'un advocat per tramitar el divorci entre jugadors i José Mourinho, el Barça segueix fent camí i es va endur els tres punts d'un camp complicat com és el del Màlaga. Espolsant-se de sobre les crítiques pels resultats aconseguits com a visitant, va enllestir el partit en els primers minuts de la segona part per mantenir el ritme a la Lliga i arribar al clàssic de dimecres llest per donar el cop de sentència als madridistes.
Ara mateix el vent bufa a favor del Barça. Després de deixar tocat el Madrid davant del seu públic, l'equip va saber tocar totes les tecles necessàries en el moment just. Va guanyar, va golejar, va agradar, va divertir-se fora de casa i va retrobar el millor Messi. Un Messi a qui s'havia concedit durant tres setmanes ser humà. El seu tercer gol, amb una cursa increïble quan tots els jugadors ja no tenien energia, certificava el cinquè trio de gols aquesta temporada del jugador de Rosario, i queda com a advertència per als jugadors del Madrid: Messi està crescut i té ganes de gresca.
El partit de la Rosaleda ho tenia tot per acabar convertint-se en una trampa inesperada. Un rival que vol ser gran, l'atenció mediàtica enfocant els problemes del Reial Madrid i el cansament acumulat al Santiago Bernabéu eren paranys que l'equip va esquivar, no sense patiments en els primers minuts de partit. Si Messi es va elevar al cel, tan menut com és, per fer el 0-1 amb un vol majestuós, Valdés havia arribat encara més amunt per treure a aquest gran jugador que és Isco el plaer de fer un gol al Barça. El porter, en dos minuts esbojarrats quan el partit seguia empatat i no havia passat gaire cosa, va fer tres aturades consecutives al jove talent local i va demostrar que la seva capacitat de concentració és sobrenatural. Però, com sol passar, els gols van eclipsar la bona feina del porter. Gols que van ser blaugranes.
Guardiola va buscar l'equilibri entre el cansament i la motivació dels jugadors reservant Xavi Hernández, Cesc Fàbregas i Carles Puyol per al clàssic de dimecres i situant un Javier Mascherano sempre competitiu al centre de la defensa amb Gerard Piqué. Adriano Correia, que sempre rendeix i s'està convertint en un dels grans especialistes en l'art de la centrada, va completar l'equip inicial al costat d'un Thiago que, curiosament, no jugava de titular des de la derrota al camp del Getafe.
Sense dos homes que simbolitzen com pocs l'ADN del Barça, Xavi i Cesc, el Barça va estripar un altre cop els vells llibres de tàctiques jugant amb una idea, més que amb una disposició ordenada. Amb polivalència i mobilitat, Adriano va jugar d'extrem, Alves de lateral amb recorregut i Messi de migcampista, ja que el davanter centre va ser clarament un Alexis Sánchez que viu un moment dolç de joc i que va tornar a marcar. Un sistema que fa patir els rivals i propicia diferents recursos ofensius, com la connexió del segon gol al Bernabéu, Messi-Abidal, connexió que ahir va tornar a aparèixer amb certa freqüència, especialment durant els primers 45 minuts.
Per guanyar a la Rosaleda, el Barça va demostrar que domina tots els temps. Quan l'equip perd la pilota els jugadors senten que el rellotge els cau a sobre i pressionen com esperitats per recuperar l'esfèrica. Amb la mateixa agressivitat que els jugadors del Madrid però sense violència. En canvi, amb la pilota als peus el Barça sap jugar tranquil, conscient que la seva qualitat acabarà generant ocasions i que premerà l'accelerador quan toca. És ben cert que fins al 0-1 el Màlaga havia tingut la triple ocasió d'Isco i el Barça no havia xutat gaire, però un cop va arribar el primer, el partit es va acabar. Messi va començar una jugada i la va acabar ell sol rematant de cap la centrada d'Adriano, i va demostrar la seva polivalència i les ganes de retrobar el millor estat de forma. Si duia uns partits jugant com un geni, ahir va tornar a ser, senzillament, el millor del món.
L'argentí ho va deixar clar durant els primers minuts de la segona part, quan dos gols van deixar les coses llestes per a sentència. El primer gol va ser un afer col·lectiu. Una jugada en què fins a sis jugadors van tocar la pilota fins que Adriano va guanyar la línia de fons cedint la pilota a Thiago. Caballero va aturar el xut del fill de Mazinho, però Alexis, atent, no va perdonar. El 0-2 va fer molt de mal a un Màlaga que, malgrat la inversió que ha fet i l'arribada de jugadors de renom, no guanya cap partit des fa dos mesos.
Pressionat pel millor equip del món i per un públic que dubta de Pellegrini, el Màlaga es va fondre i va fer-se un fart de perdre pilotes, especialment gràcies a una pressió liderada per un Sergio Busquets que fa uns quants partits que juga a un nivell fantàstic. Una d'aquestes pèrdues de pilota va permetre a Messi marcar el 0-3 en una conducció de pilota perfecta en la qual va ser ajudat per una diagonal d'Alexis, que li va generar espais. Ara: si el 0-3 va ser bonic, encara va ser millor el 0-4, un gol amb certes reminiscències d'aquell famós gol de Copa davant del Getafe al Camp Nou, tot i que li va tocar evitar menys defenses i va apostar més per la velocitat. La Rosaleda, frustrada, es va aixecar per aplaudir l'argentí, tal com havia ovacionat Iniesta en ser substituït pocs minuts abans. L'argentí, amb una fam increïble, va quedar-se ben a prop del quart gol, però un xut de falta seu va acabar al travesser i Caballero li va aturar una acció que semblava destinada a ser l'1 a 5 en els últims segons. Perquè, pel mig, Rondón havia fet un gol que no era res més que una anècdota.
Amb alguns blaugranes, com Adriano i Alves, donant símptomes de cansament, el Màlaga va crear algunes ocasions, però va acabar xiulat per un públic que va patir la màgia d'un equip que, com deia Guardiola, va saber "jugar sense mirar el marcador" per evitar ensurts com els viscuts en altres camps. Un equip en què tots els jugadors excel·leixen, però en què els elogis se'ls emporta un Lionel Messi que està llest per rebre un Madrid que arribarà amb la por al cos al Camp Nou. Perquè el Barça té més fam que mai.
