Publicitat
Publicitat

Qui va guanyar realment ahir?

Escena: casa meva, Casc Antic de Barcelona. He escollit l'escenari a propòsit perquè hi vaig veure la final del Mundial 2006, i el considero un talismà. Personatges: jo (els italians sempre ens posem primers), sogres fanàtics del futbol (existeix una llegenda que diu que el meu sogre podria haver jugat al Santander però que el seu pare no ho va voler), cunyats amb nòvies, amic que fins a les semifinals tenia parella i ara no parla del tema. Dona i dos fills. La situació és molt difícil.

No parlo del partit, que tothom ha vist, parlo del fet que no sé com considerar els que m'envolten. Amb quin coi d'equip van? No aconsegueixo que em diguin res d'intel·ligible. No els surt la paraula Espanya . Ni Itàlia .

Quan els hi pregunto, comencen a emetre sons guturals i acaben parlant del Barça, La Masia, Cesc i… Pep Guardiola (Giuseppe Salvadanaio).

Per sort, he aconseguit que el meu fill es posi una samarreta d'Itàlia made in China , comprada la setmana passada a l'aeroport de Venècia. L'altre dia en tenia una de Rooney, però les màgies de Balotelli l'han convençut. Ara es veu que els nens van més pels futbolistes que per l'equip. Una mica com a l'Àsia. Els nens del futur tindran a la Wii equips amb Messi i Cristiano Ronaldo junts, cosa impensable en aquest moment. Jo estic molt nerviós. Aquest partit no ha estat cosa de broma. Jo, italià emigrant, sol davant les furie rosse . Que romàntic! D'acord, hem perdut. Ens han apallissat, però estic orgullós del meu equip, del seu entrenador, Prandelli, que va deixar la feina un any per cuidar la seva dona, dels jugadors que haurien donat els premis a les víctimes del terratrèmol.

Com ha canviat la imatge del meu país amb Monti i Prandelli: del bunga-bunga a l'elegància discreta! A vosaltres, catalans, us admiro. Únics al món en la vostra peculiaritat. Capaços d'empassar-vos una prèvia de dues hores com aquella d'ahir a Telecinco sense gota de Primperan. Us admiro perquè sou capaços d'anar i no anar, al mateix temps, amb un equip. Buscant seguretat en una passada de Xavi i marcant, cada vegada que el jugador és del Barça, nascut a La Masia, sense el qual la roja no seria res. Us admiro, però ahir ho vaig passar molt malament. No tan sols perquè Itàlia semblava l'equip de la pizzeria del costat, sinó perquè ara mateix no tinc ni idea de si els meus convidats, al final, estaven contents o no que Espanya hagués guanyat.

Voleu saber com es va acabar? El més tranquil era jo. Els altres es barallaven com si haguessin perdut. Estan bojos, aquests catalans! (De fons, un llunyà espetec de petards i a la pantalla una tímida bandera catalana.)

Més continguts de