Publicitat
Publicitat

EL GOL A DOMICILI CLASSIFICA ELS BLAUGRANES

Un gol d'Abidal porta el Barça als quarts de final després de 90 minuts de patiments

Un heroi inesperat per sobreviure a un duel inoblidable

S'esperava un partit elèctric i el resultat va superar les expectatives. El Barça va patir com mai fins a trobar un moment de llum que el porta fins als quarts de final, tot i el patiment final.

San Mamés va viure una nit de futbol preciosa, emotiva, elèctrica. Un monument al futbol en què el guanyador, gràcies al doble valor dels gols a domicili, va ser el Barça de Guardiola. I això, malgrat que va costar molt imposar el futbol de l'escola blaugrana. Un moment aïllat de màgia de Messi, que va demostrar ser clarivident fins i tot envoltat de cinc defenses, va permetre a Abidal esdevenir l'heroi inesperat d'un partit que hauria de ser recordat molts anys.

Manca d'espais
Aquest Barça, però, ha acostumat a tothom a partits que seran recordats. La diferència és que el matx de Bilbao va tenir un rival que va encaixar els cops i no va defallir. Com un vell boxejador, es va defensar i va colpejar tan bé com podia. Va ser un partit que es basava en conceptes futbolístics oposats, i segurament per això va ser tan bonic sense que fos una exhibició de joc. Pur futbol, vaja.

Un duel entre el Barça i l'Athletic sempre té un gran component identitari. El Barça és un club que ha escrit amb lletres ben grans a la seva constitució que el camí cap a la victòria passa per l'excel·lència, el joc ofensiu i l'art. I ja se sap que per fer bon art, cal persistència i molta feina. L'Athletic, en canvi, manté una identitat basada en les rodalies de San Mamés: qui hi viu, qui hi arriba a peu, qui s'hi ha criat o qui s'hi sent com a casa és membre de la parròquia. I per guanyar, tot s'hi val, perquè és una qüestió de família.

El guió, doncs, no va ser com se l'esperava Guardiola. O com deia que se l'esperava. L'Athletic sempre va posar l'accent en la defensa. I amb el suport de les 40.000 goles que no deixaven de cridar, va fer d'aquesta defensa un acte de fe. El Barça, com sempre, volia atacar, i la pilota va ser sempre seva. Aconseguir traduir la possessió en ocasions de gol, però, ja eren figues d'un altre paner. L'Athletic va deixar-se el fetge en les ajudes defensives, tapant espais, posant sempre tres homes sobre Messi i fent faltes, però sempre lluny de l'àrea. Conscient de jugar amb una parella de centrals de circumstàncies, els locals van donar-ho tot per aturar el Barça abans. Així, l'única ocasió realment clara del Barça va ser una centrada d'Alves que Villa, ben situat entre els dos centrals, va rematar gairebé a les mans de Gorka. L'única ocasió, juntament amb un xut llunyà de Pedro, perquè de mica en mica l'esforç defensiu local va anar allunyant el Barça de la porteria rival, amb Messi baixant a rebre pilotes gairebé en camp propi. Messi, a més, trobava a faltar Iniesta, a qui Guardiola havia sacrificat per posar dos titans capacitats per aguantar el duel físic que proposava l'Athletic: Busquets i Keita.

A diferència del partit d'anada, Caparrós va jugar amb un 4-4-2. Jugar amb dos puntes permetia als bascos, en primer lloc, deixar un aliat a Llorente per al joc aeri, tot i que Piqué sempre es va imposar. La titularitat de Toquero, però, era gairebé més per tenir dos homes pressionant els dos centrals ja en la sortida de pilota i ofegant el Barça des de l'inici. Només un equip físicament pletòric a qui li importi poc estar cinc dies sense alè pot jugar així, i l'Athletic ho va fer a la perfecció. De futbol no n'hi havia gens. De passió, tota. En un escenari així, el Barça patia perquè era ofegat, pressionat i no trobava espais.

Els primers minuts de la segona part no van portar bones notícies per al Barça, de manera que Guardiola va donar entrada a Iniesta per Adriano. Busquets va passar a ser central, Abidal, a lateral, i el Barça va guanyar un home clarivident per intentar veure espais al mur basc. El canvi va portar els millors moments del Barça, i així va arribar el gol. Les ajudes defensives basques van arribar a tot arreu, menys a l'acció més inesperada: l'arribada d'Abidal, que tot just marcava el seu segon gol com a professional. Era el minut 74 i semblava tot llest per a sentència, però amb la seva rauxa de sempre, l'Athletic va tenir temps de marcar -Llorente- i fer somiar el públic local. Aquest públic capaç de trobar un espai per ovacionar Xavi. Aquest públic que va marxar amb la cua entre les cames, ja que el Barça va saber aguantar, va saber patir. Com han de fer els campions.

Per a més informació sobre el partit: www.ara.cat/esports/barça

Més continguts de

PUBLICITAT
PUBLICITAT
PUBLICITAT