Publicitat
Publicitat

LA PÀGINA BORDA

Les hipoteques dels cracs del Barça

Luis Aragonés mai va entendre el tarannà de Romário al València. Louis van Gaal va topar amb la tossuderia de Rivaldo, que es revoltava quan la llibreta de l'holandès el situava a la banda esquerra. I a Rijkaard, Ronaldinho se li adormia al gimnàs. Guardiola ha explorat una fórmula nova i ha optat pel pacte per gestionar la relació amb Messi. Llibertat a canvi de responsabilitat.

El mandat de Guardiola comença amb un episodi que marca la relació entre els dos personatges claus del barcelonisme contemporani. Nova York, estiu del 2008. El Barça està de gira i Guardiola ha donat festa als jugadors l'últim dia del viatge. La majoria surten a comprar. Guardiola no es deixa veure. No surt de l'hotel. Ha de prendre una decisió transcendent perquè un error pot posar en perill la seva incipient carrera d'entrenador. L'Argentina reclama la seva estrella emergent per disputar amb garanties els Jocs Olímpics de Pequín. En aquell moment, el Barça té la FIFA del seu costat i legalment pot retenir Messi per disputar amb garanties la prèvia de la Champions. Guardiola parla amb Messi, que està amoïnat i rep pressions. Pacten. Contra pronòstic i contra l'opinió dels que governen el club, el crac obté la llibertat per guanyar la medalla olímpica, a canvi de la responsabilitat de comprometre's amb el projecte.

I així fins avui. Tots els cracs vénen acompanyats d'hipoteques particulars. La de Messi és jugar-ho tot, sempre, independentment que la grada, els metges o la Moreneta demanin a crits que descansi. Això i alguna altra menudesa, com passar el cap d'any a Rosario. Es tracta d'una hipoteca assumible. Al cap i a la fi, no fa pas tant el peatge del crac de torn era una ressaca al gimnàs a canvi d'assistències o gols a pilota aturada. Ben mirat, el que Messi ofereix quan el seu univers està en harmonia és tan indiscutiblement sublim que val la pena assumir el risc de l'acumulació de minuts. Dosificar-lo contra la seva voluntat és contraproduent. I si no, que l'hi preguntin als que estaven al seu costat l'endemà del partit d'Anoeta, l'únic de la temporada que ha estat suplent.

Això si, perquè l'acord tingui èxit necessita avaladors de luxe. Tal com explica Ricard Torquemada a l'imprescindible Fórmula Barça (Cossetània), la plantilla és la primera que accepta amb naturalitat l'statu quo de l'argentí. Messi se sent reconegut i els companys són dels pocs privilegiats amb autoritat per ser exigents amb ell. Hi ha alguna altra manera de gestionar-ho?

Més continguts de